Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

CiU atura l’hemorràgia superant el pujolisme (I)

|

- Publicitat -

[Aquest article forma part de la saga de breus anàlisis post acord consulta. Podeu consultar la resta clicant aquí]

En realitat, l’acord sobre la consulta ha demostrat que la majoria dels periodistes que segueixen l’actualitat, i els tertulians de pa sucat amb oli que amenitzen amb la seva disbauxa les tertúlies com a modus vivendi, són ben fàcils de distreure amb un engany qualsevol. Una polèmica artificial per un simposi d’Història, fent servir un títol cridaner i… au! resolució exprés del conflicte de la consulta pel darrera. En l’era de la pressió 2.0, podem dir que els polítics catalans han estat brillants. La jornada era testimoniada ahir per en Guifré. Coneguts ja per tothom els fets, i reservada la pàgina als llibres d’Història del futur, doncs, des del Dietari 2014 trobem adient fer un petit cop d’ull als diversos escenaris que aquest anunci de pregunta i data pot dur als partits del Parlament català. I ho farem per entregues, per no haver de comprimir en excés la literatura.
 

Publicitat

CDC: Mas aclamat. La “llegenda” diu que el president es va tancar durant tot un dia per elaborar l’estratègia i la fórmula. Després la va anar pactant amb els seus socis per ordre de proximitat, i la jugada final va sortir rodona. El president va fer el que s’esperava d’ell, i certament no ho tenia gens fàcil. Madrid ha volgut destacar que, en realitat, el que pretenia era salvar els pressupostos 2014; però hom sap que la complexitat del procés sobrepassa aquests límits. Mas ha aconseguit que Jordi Pujol, en resposta a la demanada d’opinió sobre l’acord hagi dit: “Jo, el que digui en Mas”. Excel·lent. Artur Mas s’acaba de situar a l’altura de l’espai que haurà d’ocupar la figura de Jordi Pujol en les narracions històriques del futur. I, si això surt bé, deixarà en un segon pla tot el simbolisme del longeu pujolisme contra tot pronòstic, és a dir, l’etapa de la Catalunya autonòmica dins l’Estat espanyol. El president ja va avisar que no volia passar a la història com un traïdor. Va per bon camí, de moment.
 

El lideratge de Mas surt reforçat, la qual cosa beneficia al seu partit, Convergència i, de retruc, oxigena la federació. A més, CDC s’ha avançat a les preguntes dels periodistes i ja ha anunciat que farà campanya pel #SÍSÍ. No ha deixat ni un dia de marge per a dubtes o especulacions. Convergència intentarà induir a UDC a seguir el mateix camí, tot i que no s’entendria que essent els que han volgut deixar oberta la porta de la tercera via, ara apostin per la independència. Mas torna a guanyar autoritat, i el repte a partir d’ara serà sobretot gestionar la reacció de Madrid amb molt valor. S’exposa a múltiples perills, des de la seva inhabilitació, a la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Però el president té tot un poble al darrera, i un aliat, ERC, que sempre que no tremoli el seguiran. CDC tindrà un altre maldecap si es tria la via de les plebiscitàries: si UDC no emprèn el camí independentista, serà el moment de trencar la federació?
 

UDC: Duran se’n torna a sortir, i recupera certa capacitat d’influència que alguns veien perduda. Subscrivint aquest pacte per la consulta, però, Duran i Lleida queda encadenat a dues clàusules: en primer lloc, al compromís de defensar a Madrid –quan es faci la petició al Congreso, al febrer-, l’acord de la consulta que, malgrat hagi remarcat que “no té perquè sortir la independència”, òbviament no dubtem que defensarà com a un dels impulsors del compromís. Coneixent el personatge però, val la pena referir-s’hi, per si de cas. En segon lloc, ara que formalment queda implícita la tercera via al referèndum, si l’Estat espanyol el veta finalment; UDC estarà obligada a fer una passa endavant a favor de la independència.
 

Tenint en compte aquest darrer aspecte, potser és un bon moment per a què Duran i Lleida comenci a emprendre el camí del retir. Aquest plantejament es pressuposa contradictori, ja que precisament és ara que es fa agraït l’ofici de la política. És el moment que aquesta generació de polítics escriguin un full més (potser d’or) de la nostra llarga història com a Nació. Veurem què passa però quan la situació amb Madrid entri en el conflicte obert. CiU es tensionarà i, si Duran o UDC en general no fa la passa ferma per Catalunya, la situació pot esdevenir molt incòmode per als democristians. UDC sap que en unes eleccions tindria molt poques opcions, i això potser provocarà que acabin cedint. No els interessa de cap de les maneres que la federació es trenqui. De possibles noms que puguin rellevar Duran en una possible nova etapa ja en podem fer una llista: Joana Ortega, Ramon Espadaler, Pelegrí o Castellà. Veurem què passa.
 

La federació. CiU surt també enfortida d’aquesta negociació, quan tothom començava a visualitzar el trencament. Podem dir que Mas i Duran es menjaran junts els torrons, però la situació pot empitjorar l’any vinent en funció del camí que emprengui cada partit. El primer dels reptes a afrontar és la hipotètica entrada d’ERC al govern i la repartició de càrrecs entre les tres formacions, en detriment, òbviament, de CiU, que ara mateix gestiona totes les conselleries. Europa, on tradicionalment s’han presentat per separat serà una altre dels esculls que hauran de superar. Que les dues forces no defensin el #SÍSÍ, els perjudicarà a l’hora de visualitzar la fortalesa de la federació, ja que no podran realitzar actes conjunts. Si Madrid rebenta el referèndum, i Mas pren la decisió de saltar el mur i convocar-lo igualment, la contradicció amb UDC serà evident i és aquí o en el pas de les plebiscitàries que tothom albira el trencament.

Que s’arribi a unes plebiscitàries, dependrà de molts factors, la majoria externs, però en qualsevol cas, cal que el govern tingui per segur que no podrà posposar-los més enllà del 2014 si no és amb el suport d’algú que no sigui ERC. En relació a ERC, la federació necessita anar aclarint aquestes diferències internes abans de plantejar amb solidesa coalicions amb ERC a les properes eleccions. La por al sorpasso per part d’uns, i la por a no poder materialitzar el sorpasso en una candidatura unitària per part dels altres –ara mateix probablement seria CiU qui encapçalés una llista unitària per l’aritmètica parlamentària actual-, serà interessant de seguir.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols

Publicitat

Opinió

Minut a Minut