[Aquest article forma part de la saga de breus anàlisis post acord consulta. Podeu consultar la resta clicant aquí]
PSC. La pregunta del referèndum que s’ha consensuat, és la que volia el PSC. Com que la seva estratègia respon a l’aplicació del manual de Susana Díaz i del PSOE de Rubalcaba, la reacció negativa de Pere Navarro, ha estat igual de lamentable que de previsible. El PSC és el partit que trobem al mig de l’espectre que va d’UDC a ICV pel que fa a l’eix de la “tercera via”, i tancar-se la darrera porta a sumar-se a aquest acord, conjuntament amb la foto que ha circulat els darrers dies brindant amb Llanos de Luna al costat de PP i C’s, és el certificat de defunció que evidencia que no cal muntar una federació del PSOE a Catalunya diferenciada del PSC. De fet, els votants que queden al PSC i als quals han decidit dedicar tots els seus esforços, son aquests votants que s’identifiquen majoritàriament amb la federació catalana del PSOE, més algun catalanista en estat de xoc, i algun federalista enganyat.
El PSC ni ha defensat ni s’ha cregut mai el federalisme que pregona, més enllà del que va fer Maragall. La cortina de fum que han alçat per mirar d’aturar el tsunami independentista, s’està esvaint a mesura que la postura oficial és més propera al que diu el PP de Rajoy. Rubalcaba i Rajoy ja fa temps que estan coordinats per actuar conjuntament contra la decisió del poble de Catalunya. Ja ho diu la dita popular “No es posen d’acord en res, però quan es tracta de donar pel cul a Catalunya, es posen d’acord molt fàcilment”. Així, ICV, un partit menor en relació al PSC –de moment- els ha pres molt hàbilment la bandera federalista, després d’haver-los fet un primer avís fa uns mesos: IU reconeixia el dret a decidir de Catalunya. El PSOE no l’ha reconegut i el que és pitjor, canviaria la constitució sense introduir aquesta reivindicació. Res doncs. El PSC –com el mateix PP espanyol- ho està jugant tot al laisser faire, a l’espera de recollir els fruits de la trencadissa sobiranista. Però l’acord de la pregunta en què s’inclou aquesta tercera via, ha rebentat aquestes esperances.
Corrents crítics. El PSC ha obtingut els seus millors resultats amb els candidats socialistes més catalanistes del moment. Això ha respost bàsicament el nom de Pasqual Maragall. Des del seu defenestrament ha plogut molt. Ara els corrents crítics, múltiples, febles i plens de contradiccions, pressionen. El màxim que Catalunya n’ha pogut treure en positiu ha estat l’abstenció de cinc diputats socialistes a la Declaració de Sobirania. Tot apunta a què alguna cosa ha de passar quan es voti l’acord al Parlament. La facció de Joan Ignasi Elena (diputat i d’Avancem), ja s’ha declarat favorable a la pregunta. Per altra banda, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha estat més neutre. En realitat les diferències entre la direcció i els crítics no son tantes com ens puguem pensar. No sabem si els díscols repetiran, ni si ho faran en bloc. Aquí entra el problema de les aspiracions personals. D’alguna manera o altra, tots aspiren a liderar el PSC post-hòstia-de-Navarro –per dir-li d’alguna manera-, i si ara voten “sí” a l’acord, s’arrisquen a ser expulsats del partit. En el cas de Ros, de perdre la militància al PSC i quedar-se sense l’abric del partit, potser li dificultaria el repetir com a candidat a Lleida i, evidentment, impossible aspirar a presidir un partit del que ja no forma part. La cúpula del PSC es rearma amb el retorn de Miquel Iceta, el cervell a l’ombra espanyolista de la formació, al mateix temps que Fabián Mohedano, proper al sobiranisme, esdevé un cap de turc i ja ha estat amenaçat d’expulsió per haver assistit a l’acte d’ERC de dissabte.
PPC. La independència de Catalunya ha iniciat el compte enrere inevitable vers la seva consecució, i no hi haurà força que la pugui aturar. Accions com les d’intentar aturar els pressupostos de Catalunya –que s’han passat tot l’any demanant- de forma desesperada conjuntament amb C’s, no fan més que mostrar una certa impotència davant el pas ferm de la societat catalana. Alícia Sánchez-Camacho surt escaldada de cadascuna de les empreses en les que pren part. La forta pugna pel lideratge del front anticatalà a Catalunya amb C’s l’ha desgastada molt. Després del “touché” de la Camarga, l’ARA va revelar que el seu advocat és el fiscal que va redactar la sentència de mort contra Puig Antich. Això, més el descrèdit del PP espanyol ha afectat i ha debilitat la marca a Catalunya. A més, avui tothom recorda especialment com el PP espanyol recollia signatures a Andalusia en “contra de Catalunya”, com es va arribar a dir, durant el tràmit estatutari. Camacho fa tot just un any havia aconseguit un gran resultat a les darreres eleccions, gràcies també a l’impuls del PP, però el discurs de la por i del no a tot pel que fa a Catalunya se li està girant en contra. Quan algú profetitza l’adveniment de desenes de plagues sobre Catalunya de forma tant exagerada com fan els del no a tot, la gent acaba per no creure-s’ho. Tothom ha entès que ningú anirà a l’infern per voler plantejar una pregunta. Defensar una cosa tant simple com poder votar és tant democràticament potent, que qui s’hi encari s’ofegarà. I amb aquesta actitud de no acceptar ni tant sols el diàleg per la consulta, Espanya va anar perdent les seves colònies.
C’s. La reacció de Jordi Cañas a l’acord sobre la pregunta va ser de traca i de mocador, per emmarcar, vaja. “Habemus fumata estelada” va ser el més bonic que ens va dedicar. La veritat és que en realitat aquest discurs provocatiu i irreverent, o sigui, mal educat, és la tònica oficial no només de Cañas sinó de la formació en sí. Aquest discurs ha atret a tota una sèrie d’unionistes a qui el sentiment d’anticatalanitat se’ls ha despertat com a contraposició a la rauxa independentista que ha crescut en els darrers anys. Així, el neolerrouxisme de Ciutadans ha pogut rascar del sector espanyolista del PSC i, sobretot del PP que ha perdut poc a poc el lideratge de la causa. Verges en la gestió del poder, Ciutadans també ha aconseguit fer moderat al PP, i ara prepara el salt a Espanya, un repte difícil ja que el nínxol està cobert per la UPyD de l’ex PSOE Rosa Díez. Més enllà d’això, Ciutadans va llençar una predicció molt interessant, que podria arribar a donar-se, com és que el 9 de novembre, en lloc de votar un referèndum, estarem votant en unes plebiscitàries.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
