Tot i que tothom comenta la fórmula pactada per la consulta i hi ha certa preocupació per la interpretació dels resultats, a data d'avui el corrent majoritari dels carrers de Catalunya és que no hi haurà referèndum. Que Catalunya pressionarà al màxim, que arribarà fins al final, fins i tot que Artur Mas convocarà de manera oficial la votació però que d'una manera o d'altra Espanya frenarà les intencions catalanes. En última instància, manu militari. Totes les càbales a cafès, bars, restaurants, carrers i dinars de Catalunya duen al mateix lloc: i si, el dia de la votació, la Guardia Civil ve a retirar les urnes? És una doble sensació -el cap i el cor funcionen alhora- que debilita la pressió a Espanya. De moment, però, aquest no és el camí.
Fent política-ficció, el Parlament portarà al Congrés el referèndum el 16 de gener de l'any vinent. El Congrés ho rebutjarà potser abans de la primavera -si no s'inventen alguna argúcia legal per encallar sine die el projecte-, mentre que paral·lelament Catalunya aprovarà la Llei de Consultes -amb capacitat de convocar consultes sense permís. El Tribunal Constitucional la suspendrà abans de l'estiu -aquest sí que sense data-, la pressió de l'11 de setembre farà convocar la votació a Mas aquell mes i Espanya farà una amenaça clara de suspensió de l'autonomia, exèrcit, presó o qualsevol altra eina pròpia del passat. El president de Catalunya va dir aquest dilluns que el termini límit perquè el poble es pronunciï és el 2016, però sap que no aguantaria la pressió. Cop de teatre i convocatòria de plebiscitàries, doncs, el 9 de novembre de 2014? Ciutadans també s'ha imaginat unes eleccions avançades d'aquí a 11 mesos, i pot ser que no errin. Ara bé, funcionarien unes plebiscitàries?
El Dietari 2014 ja ha comentat que els comicis haurien de tenir com a únic punt en el bloc del 'sí – sí' la proclamació unilateral d'independència, però és evident que ningú hi té obligació a fer-hi cas, a banda de CDC, ERC i CUP. Tot pot quedar molt difós si no es pacta candidatura unitària -de moment no sembla que vagi pel bon camí una candidatura europea unitària-, CDC intenta anar amb UDC a les eleccions, ICV té el federalisme com a únic punt clar del programa i altres partits tenen programes convencionals. Tot podria quedar força diluït, ja que la gent es comporta diferent en una consulta que en unes eleccions amb candidatures.
Ara aquells qui volen decidir han d'aferrar-se a forçar a l'estat a fer un pas. Des de Catalunya és evident que no s'aconseguirà. L'editorial del Financial Times d'aquesta setmana és un pas. La publicació afirma que PP i PSOE han de posar fil a l'agulla al problema, que Espanya és un estat multinacional, i que la Constitució és ja anacrònica. Fan esment al fracàs de l'estat descentralitzat i al gran error del TC amb la sentència de l'Estatut el 2010. El fet que la Carta Magna de Portugal accepti el dret a l'autodeterminació -quan Rajoy es vantava aquest dimarts que cap país l'incloïa- és un altre toc d'atenció, però falten líders polítics. I consciència entre la ciutadania europea. Després de l'esforç de Sàpiens amb el projecte El Món ho ha de saber, la gent ha de continuar remant en aquesta direcció.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
