Ja ho saben, per l’Estat espanyol, l’independentisme català i la cultura catalana en general és ETA. Ells prefereixen utilitzar el terme nacionalista per definir-nos en el seu sentit més excloent i proper al franquisme. Però empren l’adjectiu “nazis”, per raons òbvies. En aquests moments de desesperació unionista, no és estrany l’aparició de veus il·luminades que fan l’associació següent: Catalunya = ETA = IRA = Ulster. Veuen com n’és de fàcil fer política així?
Aquest matí, Alícia Sánchez Camacho comparava Catalunya amb la província històrica nord irlandesa, l’Ulster. Ho feia per justificar l’amenaça de la suspensió de l’autonomia catalana, i presentar-ho com una acció normal i de regeneració democràtica que els catalans hauríem d’acceptar de bon grat. És a dir, tot el contrari del que realment és. El curiós de tot plegat, és que sempre es compara Catalunya amb les regions més conflictives del món, com si el president Mas pertanyés al braç polític de l’IRA, fos un talibà o un terrorista txetxè. I això és un clàssic des de que Aznar va encunyar l’expressió “la balcanització d’Espanya” per referir-se a l’objectiu de l’independentisme català.
Com bé saben, sis dels nou comtats que conformen la província històrica de l’Ulster, conformen avui el que coneixem com Irlanda del Nord. Les altres tres formen part de la República d’Irlanda, que va aconseguir la seva independència a principis del segle XX. Difícilment podem simplificar aquí tot el conflicte, però el fet és que aquest s’ha desenvolupat sanguinàriament per la presència de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). El conflicte faria un canvi de rumb vers la seva fi parcial amb l’Acord de Divendres Sant (10 d’abril de 1998), concebut entre el Regne Unit, Irlanda i Irlanda del Nord, que atorgava una autonomia als darrers. Amb això es buscava també una certa pau amb l’IRA, que es va dividir.
El febrer de l’any 2000, es produïa la primera suspensió de l’autonomia nord irlandesa. Els conflictes d’aquesta província britànica amb el govern londinenc no cessaven, i l’agost i setembre de 2001, hi havia dues suspensions parcials de 24 hores. Finalment, Londres suspenia el 14 d’octubre de 2002 de forma indefinida l’autonomia a causa de l’IRA amb el propòsit de forçar el desarmament de l’organització terrorista. El 8 de maig de 2007, l’autonomia fou retornada gràcies a l’actuació de Gerry Adams i la desactivació de les ramificacions violentes. Això no ha eradicat del tot la violència, però Irlanda de Nord, absolutament dividida, torna a caminar amb certa normalitat.
Espanya ens mira per sobre de l’espatlla, i amb menyspreu. Avui hem vist com el diputat canari del PSOE José Segura, que porta cinc legislatures exercint, ens intentava convèncer de la conveniència -per ells- de seguir a Espanya. Quan crèiem que sentiríem el primer argument intel·ligent dels del “no”, el diputat demana al PP que ens donés quatre xocolatines perquè ens calléssim i ens quedéssim, perquè Espanya ens necessita. Magistral. A l’altre extrem, Camacho comparava Catalunya amb l’Ulster, com hem explicat; malgrat que els terroristes van venir d’Espanya i s’hi van quedar 40 anys. Al mig de tot això, l’ex-ministra de Zapatero, Trujillo, que feia l’enèsim insult a la llengua catalana. Va ser la primera ministra d’habitatge de Zapatero, un càrrec de nova creació i que després assumiria Chacón. I el propi Zapatero, que se sent atacat perquè “l’insulten” quan viatja a Andalusia quan el titllen de “catalán”. Espanya ens vol imposar amb supremacia, vehemència i supèrbia la seva Nació. I tot això només per haver demanat de votar. És per això que ja n’estem farts i volem la independència.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
