Iniciativa ha triat avui el seu candidat a les eleccions europees. El primer missatge clar que ha llençat Ernest Urtasun, ha estat el de rebutjar la proposta de CDC de fer una candidatura unitària. Sobre aquesta qüestió, el cinc d’octubre vam comentar que el més assenyat fóra parlar-ne un cop acordada la consulta. Doncs bé, aprofitant l’avinentesa, potser ha arribat el moment de fer una primera aproximació a la qüestió malgrat encara resta mig any, i molt per disputar.
Convertir les eleccions europees en unes plebiscitàries, podria ser un error estratègic –malgrat el cor ens ho pugui demanar-, des del punt de vista de l’espai d’actuació. A Catalunya, una candidatura unitària amb un únic punt programàtic -la DUI, lògicament-, seria aritmèticament majoritària i, per tant, decisiva. Òbviament, a Europa no podem proposar res més enllà del dret a l’autodeterminació com a mínim comú denominador, que és el que ja s’ha estat fent amb Tremosa, Junqueras i Romeva, i també podem seguir fent en el futur.
La legislatura europea dura cinc anys. Que el Parlament català proclami una DUI el 2014 o el 2015 –arribat el cas- a priori no té perquè forçar una dissolució del Parlament Europeu i una nova convocatòria d’eleccions i, en tot cas, encara quedarien 3 o 4 anys de mandat europeu. Això significa que els partits no poden concórrer amb un únic punt electoral programàtic. I aquesta és la principal pega a un acord entre forces tant ideològicament diverses com son les que han signat l’acord pel referèndum català. Per exemple, ICV mai compartirà un programa de més d’un punt amb CiU –malgrat sí que ha estat capaç de teixir una aliança temporal amb UDC.
I en cas de que consideréssim adient anar junts a Europa en una única llista a defensar el mínim comú denominador, a quin grup parlamentari europeu anirien després els nostres diputats? Una llista unitària donaria més diputats sobiranistes que els que es van escollir el 2009 (3)? I fos així, aquest objectiu seria suficient com per justificar que després cada diputat s’adscrigui a la família europea que cregui convenient? Al meu parer, aquí podem trobar el principal argument a favor de la llista unitària: la força de la llista unitària en sí, més enllà del que després facin aquests eurodiputats. Una foto magnífica, inclús desitjable, com la que s’ha produït recentment a Palau. És clar que hi ha qui dirà que no cal anar junts per acabar separats com fins ara.
No oblidem però que la batalla per la defensa de la consulta autodeterminista es disputarà principalment a l’Estat espanyol. Europa mourà fitxa al darrer instant. I en el pitjor dels casos –que no hi hagi entesa-, aquelles actuacions que els nostres euro parlamentaris hagin de fer a Europa quan Espanya ens intenti vetar, les podrem dur a terme igualment tal i com ho hem fet fins ara. Aquesta sembla que serà finalment l’opció triada. Perquè?
Com hem dit abans, a Europa també hi ha grans partits i, començant per CiU, tant CDC -amb el partit liberal-, i UDC -amb el PP europeu (!)-, van per separat. Ni UDC ni ICV veuen amb bons ulls la proposta dels convergents de concórrer junts. I això respon a la ideologia dels partits quan anem més enllà de l’únic punt programàtic. De fet, Salvador Sedó d’UDC, ha recolzat contínuament les tesis del PP i no té relació amb Ramon Tremosa, de CDC. ERC tampoc hi està massa predisposada, malgrat oficialment no s’ha pronunciat sobre la proposta.
En referència a això, i atesa la pressió de sectors molt afins i propers a CDC com el Cercle Català de Negocis únicament sobre ERC, fóra convenient que aquesta organització i d’altres estenguessin aquesta pressió a la resta de partits implicats en el procés que ha de culminar el 9 de novembre, tal i com ha fet la societat civil. Podem entendre l’interès de CDC, de que no es plasmi a la realitat l’hipotètic sorpasso d’ERC –i així estalviar-se alguns titulars-, com han indicat algunes enquestes en els darrers mesos. Però després de l’acord per la pregunta, data i via, creiem que el president Mas i Convergència en sortiran electoralment reforçats. Ja ho anirem veient.
Si les qüestions ideològiques, respectables tal i com hem descrit atesa la idiosincràsia del Parlament Europeu, fan impossible un acord per tornar a reproduir la potent fotografia del 12 de desembre; probablement valgui més la pena reservar el cartutx de les plebiscitàries per quan realment calgui, si finalment cal, i deixar passar altre cop sense pena ni glòria aquests comicis que ara mateix ens son sobrers.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
