Ja torna a ser Nadal. Les portades dels diaris ens deixen l’enèsim missatge retalla-i-enganxa del Borbó, estirp novament restaurada després de la mort de Franco i per indicació d’aquest, i només un dignifica en la seva pàgina principal el record de la figura del president Macià en el vuitanta aniversari del seu traspàs. El Punt Avui recull les declaracions també dels presidents Pujol, Maragall, Montilla i, l’actual hereu, Artur Mas.
Més enllà de la xifra rodona dels vuitanta, avui tothom s’emmiralla en la conversió i la lluita per la llibertat de Catalunya del president Macià. De Coronel de l’Exèrcit espanyol, a president de la Generalitat restaurada després de la desfeta de 1714. De planejar un atemptat contra Primo de Rivera -del qual va haver de marxar cames ajudeu-me-, al retorn com un heroi i la proclamació de la República Catalana.
Francesc Macià va impregnar Catalunya i el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, d’un anhel de llibertat que es va apagar amb la seva mort. El seu buit donaria pas tres anys després a quaranta d’Espanya profunda i, posteriorment, a trenta de restauració -un altre cop- de la mateixa nissaga de mediocres monarques als quals havia foragitat amb la nostra enyorada República Catalana.
Malgrat les bombes i el feixisme espanyol, la seva llum ha seguit brillant a través de l’estela que va deixar al seu sofert partit, que ha sobreviscut fins els nostres dies, fins extendre la lluita avui, a una amplíssima majoria parlamentària. I, sobretot, a través de la universalitat dels valors de la democràcia que es van forjar als anys trenta i que finalment han despertat de la llarga letargia post règim, per arrossegar Catalunya a dos onzes de setembre apoteòsics a sortir al carrer a convertir el president Mas en el líder a qui confiem, vuitanta anys després, l’anhel de llibertat de la nostra Catalunya.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
