La selecció absoluta de futbol de Catalunya jugarà el proper 30 de desembre contra la selecció de Cap Verd. El rival, malgrat ser una selecció internacional, difícilment atraurà l’atenció del públic. L’estadi Olímpic Lluís Companys, d’especial accés, no facilitarà les coses, com tampoc la sensació d’immensitat i de buidor que donaran unes grades llunyanes a causa de la presència de la pista d’atletisme. Tot això acabarà amb alguns titulars fàcils per part de diaris madrilenys durant els dies posteriors, dient que “la independència punxa”. El primer que els podríem dir és que vagin a veure els partits de la selecció catalana d’hoquei, de basquetbol, etcètera, i veuran els camps a rebentar. Catalunya no és només futbol, i tant sols cal sortir de Barcelona per comprovar-ho.
La demagògia de curta volada no ens ha de confondre. Que Montjuïc no s’ompli dilluns 30 no significa que de sobte, tots ens posem a fer manifestacions a favor de la Constitució. Tothom sap que gràcies a Espanya i les pressions de la seva diplomàcia, Catalunya no té reconegudes les principals seleccions esportives de manera oficial. Que no tinguem un Estat propi al darrere ens tanca moltes portes i això fa que hàgim de jugar contra les seleccions més tristes del planeta i en les dates més irrellevants, malgrat alguna molt notable excepció. I després encara li posem Joan Samaranch al Museu Olímpic.
Però tot això es pot solucionar molt fàcilment, sense necessitat d’arruïnar les butxaques de la Federació Catalana portant el Brasil o l’Argentina, ni les dels afeccionats que fan l’esforç patriòtic d’acostar-se al camp amb llurs infants –i unes quantes mantes. Perquè no convidem directament Espanya a un partit de costellada? No tinc cap dubte de que s’haurien de posar pantalles gegants als voltants del Camp Nou per tota la gent que s’hagués quedat a fora sense entrada. Ah! Però és clar, Espanya ha dit que no participarà mai en cap competició on hi competeixi legalment una selecció catalana. Perquè la part no pot jugar contra el tot. I la por a haver-se d’enfrontar als reptes democràtics que planteja Catalunya els fa dir que “no” a tot. Així és molt fàcil fer-se el gallet. Així és molt fàcil ser espanyol, espanyol, espanyol.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
