Un escenari hostil, de discussions a tothora, de topades entre dues comunitats que conviuen, de dues comunitats que viuen d'esquena, de divisió i de fractura social. És la situació a què està arribant Catalunya, segons Jorge Fernández Díaz. Tant és així, ha detallat aquest divendres, que hi ha familiars i amics que han optat per no reunir-se aquest Nadal. Se sobreentén que per por a tirar-se els canelons pel cap. Ho diu el ministre d'interior espanyol, que sens dubte està tan en contacte amb la ciutadania com qualsevol forner de barri.
És innegable que el dirigent popular té raó, com a mínim, en un punt: Catalunya està dividida. Està dividida en preferències sobre l'status del país. Ara bé, la divisió és present des que el català més vell en vida té memòria. Mai no ha estat motiu, però, de fractura social, i ara no és diferent. El respecte a les opinions i expressions divergents de la ciutadania és exemplar. Això sí, sempre hi ha algun element dissonant:
En plenes festes nadalenques, el 27 de desembre de 2013 la lliga ACB de bàsquet es tornava a posar en marxa amb una nova jornada que, com cada any, irritava els jugadors per ser tan inoportuna. A Badalona, el Joventut rebia el Reial Madrid en un partit televisat per Televisió Espanyola. A mode rutinari, quan faltaven 2 minuts i 43 segons per acabar el segon quart, és a dir, al minut 17:14 de partit, part del públic va entonar el càntic independentista que ja fa anys que sona al Camp Nou. Va durar uns deu segons, i quan ja s'apaivagava, un individu del públic va començar a repartir botifarres a dojo i a gesticular amb els índexs cap avall mentre als llavis se li podia llegir un ¡Esto es España! El i-inde-independència va reflotar amb molta més força que al principi.
L'aficionat amenaçador no va parar d'enfrontar-s'hi, però no va rebre cap suport. Ningú no va sortir al seu rescat, ningú no va intentar tapar amb xiulets els crits sobiranistes, que van ser més freqüents que durant molts partits de la temporada. Els càntics ressonaven tant com el suport a la Penya quan el públic s'unia per donar-hi suport. Sí, hi havia una part silenciosa. La part era dubtosament prou gran com per dir que era majoria silenciosa, però. Es podria haver fet una consulta per saber els suports de cada opinió entre les 10.580 persones a l'Olímpic de Badalona. Si fos això legal, és clar. En qualsevol cas, i deixant de banda el hooligan alterat, la reivindicació va ser totalment respectuosa i totalment respectada per la resta d'espectadors.
Per cert, a ningú se li escapa que el suport independentista tan gran a Badalona hauria estat impensable fa uns anys. Símbol que la divisió existeix, com diu Fernández Díaz, de la mateixa manera que fa 10, 20, 30 o 40 anys. Ara, però, les majories han canviat. I el partit que juga aquest any Catalunya és evident que el juga sobretot a Badalona i els altres municipis de l'àrea metropolitana, que decantaran la balança. I ara que la balança s'està tombant cap a la sobirania, és justament ara quan el ministre d'interior s'adona que Catalunya està dividida.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
