A unes hores de la votació al Parlament de Catalunya d'aquest dijous, no hi ha certesa al 100% del sentit del vot de tots els diputats. És senyal que la decisió que ha de prendre la cambra catalana és decisiva. A la incògnita del PSC se li suma el factor de la CUP, que ha dit que es decanta per l'abstenció. “No fa falta demanar permís per ser lliures”, ha dit David Fernàndez, el líder de la candidatura. I per què no voten 'no' a la resolució, doncs? Se suposa que per responsabilitat, perquè comparteixen la finalitat i veuen que el joc de deixar en evidència a Espanya de CiU i ERC pot donar resultat. Si és així, encara que no vulguin passar per Madrid -no són els únics-, per què no voten 'sí' llavors?
La CUP se sent incòmode formant part de cap grup, havent d'actuar com un més dins el sistema -de qualsevol sistema. Per això va trigar tant a fer el pas de presentar-se al Parlament. En un projecte comú d'una importància tan cabdal, però, si ningú deixa de banda algun principi i es rebaixa mínimament, ningú prendrà Catalunya seriosament.
Sense cap mena de dubte, però, aquest dimecres és altre dia de protagonisme socialista. I, com la majoria de jornades en què últimament el PSC ocupa portades de diaris, la inestabilitat, les contradiccions i la feble direcció del líder són paleses. Aquest dimecres, però, ha estat diferent: el diputat díscol i alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha deixat l'escó. Victòria -enverinada- de Pere Navarro.
Una veu més a la primera línia del partit s'apaga. Àngel Ros ha tirat la tovallola. És evident que ja no pot optar a dirigir el PSC, no pot influir en les decisions del grup parlamentari, és a dir que tampoc voldrà continuar burxant a la direcció si no ha estat capaç de plantar cara a la votació d'aquest dijous. Fa un pas enrere per no contradir el partit -un partit que necessitarà d'aquí un any com a plataforma per repetir com a alcalde de Lleida. Fa un pas enrere per “compromís i fidelitat” amb el PSC, però no té en compte els votants de les comarques de Ponent que li van donar suport el 2012.
Pere Navarro no haurà d'aguantar un dels vots díscols a la cambra catalana i veu com la direcció cada vegada és més afina a la posició que ha marcat. O que li ha marcat el PSOE. Ros és l'últim a caure. I ho fa després de Pasqual Maragall, el seu germà Ernest, Montserrat Tura, Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo o Laia Bonet. Cada vegada la formació socialista anirà més a l'uníson, però com més units estan els dirigents i menys veus discordants queden, més pronunciada és la caiguda en picat de vots a les eleccions.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
