Si hi ha un argument que està per sobre del de l’asfíxia econòmica, i que evidencia el maltractament i el totalitarisme de l’Estat espanyol vers Catalunya durant els darrers 300 anys, aquest és el del setge a la llengua i, en conseqüència, a la cultura catalana. Alguns trobaran molt folklòric que, de tant en tant, els parlamentaris catalans exigeixin la regulació de l’ús del català al Congreso. Una cosa que no s’ha aconseguit amb cap president ni del PSOE ni, òbviament, del PP. Els fa riure quan surt en Joan Tardà a parlar català a la tribuna fins que el fan fora? Hi ha molts catalanets de sofà que se’n foten cada vegada que ho fa. Avui es deuen haver recargolat pel terra del seu menjador amb els manifestants que aquest vespre han protestat contra la sentència del 25% davant del TSJC. Encara no se n’han adonat que la voluntat que hi ha darrera de no permetre el català al Congreso, com ara es tornarà a votar per enèsima vegada, és la mateixa que motiva les sentències del TC, el TSJC, la Llei Wert i d’altres contra el català?
Ni en l’hipotètic cas que aparegués un “federalista” al PSOE, i que arribés al poder, les coses canviarien. En època del presidente talante, vam patir moltes de les pitjors humiliacions que pot sofrir una Nació en una democràcia: les votacions en contra de regular el català al Congreso, els entrebancs per a què fos llengua oficial a Europa i, evidentment, les conseqüències de la sentència del TC contra l’Estatut trinxat i ribotat. Però malgrat aquestes estranyes mostres d’afecte, la cultura catalana s’ha sabut sobreposar a feixistes i pseudodemòcrates i avui té suficient força com per plantejar un referèndum d’autodeterminació per segar les cadenes que encara ens lliguen a l’Estat. 63% és la xifra de referència que apunta el CEO a favor del SÍ+SÍ en l’opció més optimista, malgrat les dificultats d’una doble pregunta. Aquesta és la xifra que causa pànic al PP, al PSOE, i a l’Estat espanyol en general.
Catalunya ha liderat totes les reivindicacions econòmiques i d’autogovern principalment, de les quals la resta d’autonomies s’han pogut beneficiar en un moment o un altre. Catalunya s’ha mullat com cap per construir una Espanya sòlida i democràtica. No ens n’hem sortit. I ara, com ens va explicar en Joan Canadell del Cercle Català de Negocis, és l’hora que Catalunya lideri el desmantellament de l’Estat espanyol, un Estat que ha intentat construir un sentiment de Nació fictici amagant qui hi ha al darrere de tot realment, la corona de Castella. És difícil predir el futur, però el moviment independentista que ha iniciat Catalunya ha desencadenat tot un seguit de petits focus de revoltes que anirem veient en els propers anys com evolucionen. Bona mostra d’això, deixant a banda els Països Catalans i Euskadi, és la disputa que s’ha iniciat entre comunitats mediterrànies governades pel PP i el govern central de Madrid (també del PP) per obtenir un millor finançament. Avui ens ha sorprès el president de la regió de Múrcia amenaçant de tornar les competències de l’autonomia si no es millora el finançament; és a dir, desmantellar o fer desaparèixer aquesta autonomia. Preparin-se per veure coses sorprenents a Espanya quan Catalunya esdevingui independent. O és que es pensen que Múrcia, Andalusia o d’altres territoris espanyolíssims seran tant rucs de seguir en un Estat fallit, quan vegin que bé que viu Catalunya a fora?
Si aquest espiral segueix, d’aquí a uns anys Espanya tornarà a quedar reduïda al territori originari de la corona de Castella; la que un dia va complir el somni de tenir mig món postrat als seus peus.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
