Avui diumenge hem pogut llegir el missatge de dos polítics ben connectats ideològicament: el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso i el líder d’Unió i president de la Comissió d’Afers Exteriors espanyola, Josep Antoni Duran i Lleida. De les seves declaracions al voltant dels processos escocès i català, se’n desprèn una inèrcia cap al derrotisme.
Barroso ha expressat en declaracions a la BBC sobre Escòcia que: “Seria extremadament difícil, si no impossible, que un nou Estat que surt d'un dels nostres països aconsegueixi l'acord de tots els altres per entrar a la Unió Europea”. Posteriorment ha dit que depèn d’Escòcia decidir el seu propi futur, i que ell no vol interferir en el procés. Curiosa neutralitat la de condicionar l’opinió pública i després dir que no vol interferir en el procés.
El secretari general de CiU, Duran, afirma avui en una entrevista a El Punt Avui que viu el procés amb molta incomoditat, al igual que ICV, ja que la postura que ells defensen és ara mateix la que té menys suports i la que depèn més de l’Estat. La tercera via només és possible si l’Estat la proposa. Duran també es reivindica com un actiu, i diu que no pensa plegar, malgrat hi hagi molta gent que ho desitgi. El líder de CiU al Congreso reconeix que l’Estat passarà per sobre de l’article 150.2, però pretén espantar-nos dient que la Declaració Unilateral d’Independència serà nefasta. Ni Europa ni el món ens esperen amb els braços oberts, segons ell.
Després d’aquests discursos desencisadors, no ens queda una altra opció que dirigir-los dues preguntes. La primera ja la va fer l’economista Xavier Sala-i-Martín al mateix Barroso: La Unió Europea està disposada a acceptar com a membres Estats que han esdevingut independents a través de guerres sanguinàries, i no Estats que hi ha arribat a través d’un procés pacífic com Escòcia i Catalunya? Recordem que la Unió Europea va rebre el darrer premi Nobel de la Pau. El discurs derrotista de sortir fora de la UE, o d’anul·lar-nos l’autonomia mitjançant el 150.2 enviant-nos l’exèrcit, que al seu torn diu que està tranquil esperant ordres, ens condueix a la segona pregunta: I què hem de fer si no, si és la voluntat del poble? Ens lliguem col·lectivament amb una corda de cap per avall al pont de la RENFE al primer “no” de Rajoy, i tanquem els ulls?
En el fons, aquestes declaracions light de cap de setmana quedaran llargament superades per l’actualitat política real de la propera setmana.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
