Res més lluny del que anunciàvem el desembre a l’entrada del Dietari 2014 “Cal anar junts a Europa?”. Allà concloíem que probablement seria millor reservar el cartutx de les plebiscitàries per a la consulta, o per a les plebiscitàries de veritat; i no per les europees. El president Mas, en una vídeo-entrevista impecable concedida al Diari ARA aquest cap de setmana s’inhibia en el mateix sentit. Com a president no li pertoca culpabilitzar a ningú ni del fracàs de la candidatura conjunta, ni ara, del punt en comú de proposat per l’ANC i el propi govern. Probablement el tenim pressa ha fet créixer una mica massa les expectatives al voltant d’aquests comicis europeus. Tothom s’ha acabat despenjant d’una unitat encara per madurar. Perquè?
Avui hem testimoniat dos booms informatius. El primer és que ERC ha arribat finalment a una aliança amb NEC per col·locar l’ex-PSC Ernest Maragall a les llistes dels republicans, darrere de Terricabras. L’estratègia d’ERC, vacil·lant i amb algunes patinades, s’ha anat definint a mesura que ha anat evolucionat el procés i l’aliança amb CiU. Poc convençuda de la candidatura unitària, la baixa prematura i anunciada d’ICV-EUiA de la llista conjunta els ha anat bé per despenjar-se. L’argument és que una candidatura unitària sense els signants del 12 de desembre, no té sentit.
ERC té ganes de provar-se en solitari, les enquestes els donen unes xifres que val la pena explorar. Així, ERC ha renunciat a l’aliança tradicional amb bascos i gallecs, i a una de virtual amb CiU per anar sola. Els republicans s’han focalitzat en la caça de socialistes en plena diàspora. Prescindir dels partits de fora de Catalunya és un gir molt important en la política d’aliances d’ERC. Pactar només amb partits d’aquí com si Catalunya ja fos independent com a concepte. De moment una opció millor que les que descriurem més avall. D’altra banda, tenir un membre de la nissaga Maragall a la llista vesteix, i atrau més socialistes desencantats. I a NEC li interessa més apuntar-se a un projecte que aspira a governar, que al rai de la medusa de Pere Navarro. De fet, ERC està tractant de bastir, com ja havíem especulat en una altra ocasió, un partit de majories i que s’alterni en una futura Catalunya independent –i potser bipartidista- amb CiU al govern.
La baixa d’ICV de la candidatura conjunta i el punt en comú, ha ajudat també a fer caure UDC de l’acord de mínims programàtic. Ara ja només queda CDC i ERC com a potencials sotasignants d’aquest acord. ERC ha proposat a canvi la realització d’un acte conjunt entre tots per defensar la consulta, però la proposta és absurda. Si ICV ja ha dit molt explícitament que es desmarcava de la candidatura conjunta i del punt programàtic conjunt per no sortir a les fotografies al costat de CiU, és precisament també per evitar haver de realitzar cap acte conjunt amb CiU. Lògic. Per part de CiU, la campanya es presenta una mica més tranquil·la per al candidat Ramon Tremosa, absolutament adequat, després de la renúncia del democristià Sedó. CiU reeditarà el Galeusca, però la veritat és que el partit ha entrat en un moment en què valdria la pena valorar si val la pena seguir-hi. CiU ha fet un pas que el PNB trigarà a fer, i ara les aliances amb bascos o gallecs son un llast per als partits d’aquí.
El PSC seria el partit derrotat. La seva campanya serà de perfil baix, i amb candidats de perfil baix. De fet, el PSC seguirà diluït en les llistes del PSOE en un moment com aquest. El declivi del partit porta el segell de Pere Navarro, que malgrat reaccionar amb fúria, no entén com els altres partits d’esquerres els graten i graten, i els plouen els fruits. Els tòtems tradicionals van plegant i el partit es desploma.
Però el guirigall gros tot just ha començat a la coalició ICV-EUiA. El procés i l’eterna dependència als plantejaments de l’esquerra espanyola post-transició els segueix passant factura i desgastant a nivell intern.
“L’esclat” d’EUiA és el segon boom informatiu del dia. La formació comunista tenia un parell de candidats que optaven a les primàries per a ser número 1 a les europees dintre de la coalició que es bastís a nivell estatal (hi ha IU, ANOVA, CHA, ICV i EUiA). Les enquestes donen 8-9 eurodiputats a aquesta gran aliança, i IU va prometre el número 5 o 6 a la formació que encapçala Nuet (evidentment, ICV tindria el 2 o el 3). Nuet va emparaular el compromís del professor de dret constitucional a la UB, Gerardo Pisarello, i va considerar que el seu prestigi mereixia fer una espècie de cop d’Estat que va provocar una esquerda a la petita formació: la cúpula va imposar aquest candidat com a ú de la formació (i 5 o 6 a la llista), anul·lant unilateralment el procés de primàries i les dues persones que s’hi havien postulat com a precandidates. He de dir que em va sorprendre, però no em va estranyar. Aquests tics impositius formen part de l’ADN de formacions de tipus més extrem siguin dretanes o esquerranes. Al llarg de la història n’hem vist molts exemples. És per això que personalment mai en seré partidari d’una formació així. Finalment, IU s’ha fet enrere. Ara els dóna el 10 o l’11 en funció de la paritat, i el propi Pisarello ha decidit renunciar. Excel·lent. EUiA s’ho ha menjat i ara ha reactivat el procés de primàries.
Potser ara estan se senten decepcionats, però no perdin de vista que l’important sempre és la unitat d’acció. Siguem sincers amb nosaltres mateixos: l’aliança del “Sí+Sí” està molt verda encara. Ni ICV ni UDC han dit mai ser independentistes. ICV segueix odiant a CiU per molt que hi pacti una pregunta i una data; les ambigüitats a banda i banda segueixen i encara queden molts i molts mesos de procés i d’atacs mesetaris que ens aniran enfortint. Ens trobem davant d’una campanya electoral que esdevé inoportuna. El que veurem a partir d’ara seran més declaracions electorals que una altra cosa, i hem de saber abstraure això del procés independentista. Separem les coses. Si no pensem així, tenim molt a perdre i molt poc a guanyar. Passat el parèntesi europeu caldrà que estiguem ben preparats per afrontar i defensar l’embat realment important, el del destí de la nostra pàtria. Aquí és on hem d’acumular les forces.
Si això no els convenç, acabem amb un petit somriure als llavis i fent-nos unes rises amb el que passa a l’altra banda. Avui tant PP com C’s donaven per sentenciat el procés, perquè les formacions del pacte per la data i la pregunta no s’han posat d’acord per una candidatura unitària ni per un punt en comú a les europees. Simplistes com sempre. Més enllà d’aquest tipus de declaracions, no tenen altre programa ni manera pròpia d’arreplegar vots. Siguin conscients i prenguin-se’ls amb humor. I per acabar-ho d’arrodonir, si segueixen els terribles esdeveniments que s’estan produint a Ucraïna, avui el ministre d’Afers Exteriors, Margallo ha parlat del referèndum que està previst de fer a la península de Crimea. Concretament ha dit això: “la Constitució ucraïnesa consagra el país com un estat íntegre i indivisible del qual forma part la regió autònoma de Crimea i que qualsevol intent de secessió, encara que fos a través d'un referèndum, seria il·legal i nul”. Els sona?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
