Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Deu anys del nefast 11M. La factura de la “chulería” que va pagar el poble

|

- Publicitat -

Catalunya està en boca de tothom. Tant comissaris europeus, ministres espanyols, i d’altres autoritats han de respondre cada dia a preguntes relacionades amb el procés. Normalment, la formalitat i la prudència és la norma general dels comandaments internacionals per respondre. A Espanya, la pressió mediàtica és superior, i és més fàcil que les formes deixin pas a “l’originalitat”. Una margallada, és el que sentim quan el ministre d’exteriors, Margallo, respon sobre Catalunya. Avui ha dit que una Declaració Unilateral d’Independènciacondemnaria [a Catalunya] a vagar per l'espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles”. Per il·lustrar la profecia, ha dit que Abkhàzia i Ossètia del Sud que només compten amb el reconeixement internacional de Rússia i uns pocs països més, ja pul·lulen pels llimbs jurídics.
 

L’amenaça és suficientment poderosa com per fer-nos espantar, com explicava ahir en Guifré, i sortir ràpidament a manifestar-nos per demanar la suspensió de la nostra autonomia, tot tornant totes les competències a Madrid. No és una amenaça poderosa per grandiloqüent i exagerada, sinó per la idoneïtat dels exemples: tothom sap que Abkhàzia i Ossètia son dues superpotències mundials, i Catalunya és un tros de terra perifèric peninsular que deu la seva existència imaginària com a cultura a una constitució escrita a boca de canó des de Madrid. Perquè barallar-nos més, doncs? Fem cas de José Borrell, a qui TV3 ha tingut avui l’amabilitat de convidar al programa Divendres, perquè negués el dèficit fiscal català en pro de la pluralitat de la cadena. Si seguim la seva argumentació negacionista, ja podem seguir aplicant retallades, podem deixar que llencin calç viva sobre la nostra llengua, i els regalem el delta de l’Ebre. Bon començament, no?
 

Publicitat

Margallo és ministre d’un partit que governava també per majoria absoluta dimecres farà deu anys, quan uns terroristes islàmics van fer esclatar tres trens de l’arc de rodalies de Madrid. El nefast 11M, on 191 persones van perdre injustament la vida gràcies a la intromissió paranoide del president Aznar en el panorama militar internacional. Faltaven tres dies per celebrar unes eleccions generals en les què el PP seguia partint com a favorit, malgrat el desgast acumulat. Eren temps de bonança econòmica. La “Marca España” es construïa totxo a totxo, i el món admirava com podia ser que s’alcés un mur tant alt amb tanta velocitat. Els quilòmetres d’AVE ja trencaven tots els rècords. Espanya era gran, molt gran.
 

Però José Maria Aznar va construir un mur sense contrapesos, que va caure amb facilitat quan el PSOE de Zapatero –i també de José Borrell- no van tenir més remei que admetre després de mesos d’evidència, la crisi econòmica que acabaria amb el govern, el partit i l’Estat. Els flirtejos d’Aznar amb el president americà Bush i el britànic Tony Blair, la foto de les Azores, i la chulería espanyola, vacil·lant per haver aconseguit el milagro económico i la gesta del Perejil que els traslladava a la seva anhelada època imperial, es van esvair terriblement amb l’esclat dels deu explosius que deu anys després seguim plorant. “No a la guerra” li havia dit el poble, mentre ells s'afanyaven a desviar l'atenció cap a ETA i Carod-Rovira. Passat aquest temps, Espanya és el mateix territori derrotat de fa cent i dos-cents anys, quan les amèriques van deixar de donar de sí, i van decidir caminar pel seu propi peu. Lluny d’haver après la lliçó, Espanya encara intenta sortir al pla internacional a vendre la moto del “milagro” als europeus, igual que als anys seixanta quan venien els apartaments de Torremolinos als guiris. Nosaltres no volem ser d’eixe món.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols

Publicitat

Opinió

Minut a Minut