Arrenquem el cotxe. Som en una ciutat qualsevol. Al nostre voltant hi ha un munt d’edificis alts, mitjans, baixos; es veu gent, se sent soroll de fons… som conscients de ser en un nucli urbà de certa envergadura. Anem passant i travessant semàfors i cruïlles mentre cerquem la sortida d’aquesta gran ciutat. A mesura que ens anem allunyant del centre, els carrers ja no son tant complexos ni enrevessats, els edificis comencen a perdre altura i apareixen de forma més esporàdica.
Seguint els rètols que indiquen “altres direccions” seguim el nostre trajecte. Els carrers es transformen en avingudes més rectes i llargues, i el paisatge urbà es comença a despullar d’edificis. Ara travessem petites zones residencials, i ara polígons industrials. Tècnicament encara som en aquesta gran metròpoli, però en realitat ja fa prou temps que estem conduint per una espècie d’espai de transició, en terra de ningú.
El paisatge urbà queda buit del tot quan travessem la darrera rotonda de la ciutat. Inevitablement ens envaeix durant uns instants una petita sensació de melancolia mentre adaptem els ulls al nou paisatge que contrasta amb la vida d’aquella ciutat que abandonem. Força aïllats del soroll i els decibels de la ciutat, ara sentim amb més intensitat i prestem més atenció a la ràdio, on ara se sent en Duran plorant la mort de la tercera via de forma lacònica. Sembla que es lamenta que Espanya ahir no va estar a l’altura de les circumstàncies i això ens aboca a una unilateralitat no desitjada per ell. Després d’arrossegar-se ahir suplicant les engrunes d’un acord, avui ens sembla percebre un punt de resignació.
A Espanya es pensen que hem agafat una d’aquelles carreteres interestatals americanes de les pel·lícules que travessen deserts, i on passen les coses més estrafolàries que els guionistes de Hollywood es poden inventar, viatjant cap al no-res destinats a vagar-hi pels segles dels segles. Però el que no s’imaginen és que el cotxe en el que viatgem i portem totes les nostres andròmines, va seguit de centenars de milers de cotxes més que branden les seves ensenyes amb alegria, com quan ens desplaçàvem l’11 de setembre cap a les terres de l’Ebre fent sonar el clàxon quan aquell “Altres direccions” es concreta en “Estat català”.
El Parlament de Catalunya i el president Mas han entès el “no” de Madrid com un punt i seguit al procés, i no com un punt i final com ens diuen des de Madrid on creuen haver enterrat per enèsima vegada les aspiracions catalanes tot cofois de la votació d’ahir. La remor de les bronques constitucionalistes, les retòriques absolutistes del segle XVII de Rajoy, Rubalcaba o Rosa Díez ens comencen a semblar més un soroll de fons que les veus amables convidant-nos a seguir formant part d’aquest Estat espanyol caduc que ens venen. Nosaltres seguim recorrent la carretera de la transició nacional final cap a l’Estat propi.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
