La compareixença de Jordi Pujol aquest divendres al Parlament ha estat l'aparició d'un espectre, la presència d'un fantasma, la sensació de déjà-vu. Un retorn a temps pretèrits. Una personificació del passat. L'expresident ha tornat a fer gala del seu “això no toca”, ja que ha refusat respondre, amb un to irat i desafiador, a les preguntes dels diversos grups parlamentaris i s'ha limitat a explicar d'on venien els diners irregulars que va rebre del seu pare. A més, les intervencions dels diversos diputats han remogut la vella política, les vergonyes d'altres temps, les presumptes pràctiques obscures que quedaven tapades sota un oasi de catalanitat on ningú replicava. On ningú movia un dit per regenerar la política, per destapar sospites i per trencar els llaços de sotamà entre les classes dirigents catalana i espanyola. I on el peix al cove imperava. I la resta, “no tocava”.
“En el viatge a Ítaca vostè no hi té cap cadira reservada. Bon vent i barca nova”. És la proclama lapidària que David Fernández ha fet per tancar el seu torn de paraula. I tenint en compte que l'expresident ha representat avui la forma de fer antiga, de la Catalunya autonòmica, si el país vol esdevenir un nou estat és desitjable que el pujolisme quedi on es troba i no s'hi mogui: al passat. Ara bé, la declaració de l'octogenari polític no ha aclarit cap de les especulacions dels mitjans, així que els partits contraris a la consulta continuaran confonent i barrejant el procés polític actual amb la gestió de Jordi Pujol i els presumptes delictes dels seus fills, com ja han fet avui. Una mostra de la contaminació que encara ha de venir ha estat la intervenció d'Alícia Sánchez-Camacho, amb perles com aquesta: “La Catalunya que jo no vull és la del Palau de la Música, la divisió o l'estelada, sinó la de la llibertat, la convivència, la pluralitat, i les banderes legítimes de tots”.
La sensació, però, és que el pitjor de les conseqüències del 'tsunami Pujol' ja ha passat. Els sectors espanyolistes que van forçar a l'expresident a confessar esperaven que es trenqués la unitat de partits i que l'independentisme es desinflés entre la ciutadania. Cap dels dos objectius, però, s'ha complert, ja que el debat de política general va reflectir que les formacions sobiranistes són prou madures com per separar els temes. El poble també ha evitat caure en la trampa i va inundar la Gran Via i la Diagonal de Barcelona fa dues setmanes. Ara tothom té les posicions ja molt establertes com per fer trontollar la determinació del poble per deixar de banda el passat i viatjar cap al futur. I la primera estació és aquest dissabte al Palau de la Generalitat.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
