Encara queda mig any. No hi ha res perdut. Res és definitiu. Tot és molt volàtil. L’any boig d’eleccions és imprevisible. Hi haurà revulsiu. Onze de setembre. Full de ruta conjunt. No ens posem nerviosos. No ens impacientem. Acabarà bé. Confiem en els nostres representants. Moment històric. Tots són arguments optimistes que apareixen als ciutadans independentistes convençuts en dies com aquest divendres, quan els esdeveniments són més desconcertants que mai.
Si bé encara està tot obert, és evident, és impossible pair que fa poc més d’un any l’independentisme tingués un suport del 60%, segons el CEO, i ara ‘només’ tingui el 44%, tal i com la institució ha fet públic aquest divendres. Mentrestant, el No ja supera el Sí per quatre punts. Ningú no se’n sap avenir, però tothom sap els motius de la tendència a la baixa dels partidaris de la plena sobirania, que ara ja són minoria després que l’últim baròmetre assenyalés un empat tècnic.
Què en sabem dels partits polítics sobiranistes des del 10 de novembre de 2014? A banda de l’acord-miratge entre Mas i Junqueras de gener… Trencament d’acords. Baralles. Discussions. SMS. Desencontres. Declaracions creuades. Enfrontaments. Travetes. Durans. Convergents que tiren la pedra i amaguen la mà. I sobretot, falta d’unitat d’acció combinat amb tacticismes fruit de mirar les enquestes dia sí, dia també. Aquest divendres sí que seria útil que les miressin, ja que convergents (31-32 escons) i republicans (30-31) no sumen majoria absoluta, i necessitarien els cupaires per sumar (9-10) segons el CEO.
En tot cas, 71/74 escons, menys dels 75 de què han gaudit en totes les enquestes fins ara. Si CiU, ERC i la CUP no sumen majoria absoluta el 27 de setembre ja cal que desapareguin. No tindran raó de ser, ja que hauran estat els responsables del saboteig de l’únic tren de la llibertat i això vol dir que quan d’aquí una generació passi un altre tren no mereixeran ser qui hi pugin. “La culpa és d’Espanya” no és un argument vàlid, ja que quants mesos fa que des del Dietari augurem que l’únic recurs final que té l’Estat és trencar la unitat política i de la societat civil catalana? És un recurs dèbil, perquè en última instància la nostra unitat està a les nostres mans.
Quan s’estava decidint la data de les eleccions, tothom ja va predir que si no eren al març, l’efecte 9N es perdria, el ‘soufflé’ es deinflaria i el ‘llop’ Podemos vindria per arrencar els potencials vots independentistes. Quan es va decidir que serien al setembre, es va creure que si aprofitaven aquest any per construir una unitat més robusta que mai, per exemple amb una entrada d’ERC al govern -i no amb tres experts republicans que estaran a sobre de l’executiu per supervisar-; una construcció d’estructures d’estat palpable; un final de les ambigüitats; i un full de ruta concret, creïble i consensuat; encara hi hauria opcions. Encara són a temps de tot això.
De fet, aquest divendres CDC-Rcat, ERC, EUiA, MES, AMI, ANC i Òmnium han fet públic un principi d’acord per un full de ruta conjunt pel 27-S. Declaració al Parlament per iniciar el procés constituent, desplegar les estructures d’estat i culminació democràtica del procés, s’entén que amb referèndum o nous comicis. L’haurien de signar a finals de març -potser amb la CUP i Avancem? De moment, encara és d’hora per cantar victòria. Cautela.
I envoltant el desconcert, el fantasma de la llista unitària continua, tímidament i sense fer soroll, fent acte de presència de nou a declaracions de polítics, tertúlies, tweets, converses… I molts, continuarem, tímidament i sense fer soroll, esperant que el fantasma esdevingui de carn i ossos de nou.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
