La nova alcaldessa de facto, Ada Colau, s’ha mostrat sorpresa perquè Artur Mas encara no l’ha felicitada per la seva victòria. Ho ha fet amb un llenguatge agressiu i ambiciós en el que ja li ha reclamat el deute amb l’Ajuntament, sense fer referència en l’espoli fiscal espanyol que impedeix que la Generalitat pagui puntualment. Mas, per la seva banda, està paint, com vam poder comprovar en l’entrevista de dilluns amb Mònica Terribas, que encara està paint la derrota de Trias. L’odi arrauxat contra CiU, contraposat a la por a un govern de l’esquerra alternativa de la CiU d’ordre. Aquest és el punt de partida a Barcelona.
En un moment clau per la independència, la victòria d’Ada Colau és indesitjada perquè a priori no és positiva pel procés. Barcelona en Comú, participada per partits unionistes, no està per la labor malgrat la seva cap de llista va votar –diu- SíSí el 9N. Està tot perdut? No! Barcelona no és Catalunya, ni CiU tampoc ho és. Mentre els ciuopinadors s’entesten a pintar una situació caòtica on el gran culpable de tot és Oriol Junqueras per no haver acceptat la llista unitària a l’hivern, el repte d’ERC, CUP, ANC i Òmnium és un altre: convèncer l’esquerra alternativa perquè es decanti cap a l’independentisme el 27S. És per això que Ara és l’Hora (ANC+Òmnium) es reunirà amb Ada Colau per demanar que voti favorablement l’adhesió de la capital catalana a l’AMI, sense referèndums previs.
Aquesta és una feina que només poden fer aquestes formacions, i a la que no hi pot arribar CiU que, mentrestant, ha endegat una campanya anomenada “Benvinguts al futur” que se centra en la refundació del partit, i a la vegada és una espècie de road to 27S. La formació té també l’ull posat en el miler de sotasignants d’un manifest que demana a la cúpula d’UDC que en el referèndum del 14 de juny es qüestioni la pregunta normal. “Voleu que Unió es comprometi per una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea?”. Els sona? El manifest l’han signat mil militants d’UDC on, entre d’altres, hi ha Núria de Gispert, Joan Rigol, Antoni Castellà, Assumpció Laïlla, Mercè Jou… No es pot viure d’una “utopia” tal i com s’ha referit alguna vegada Duran respecte el confederalisme, com a excusa per no haver de treballar mai per un canvi en l’statu quo.
A Espanya mentrestant, l’Estat es planteja fer les eleccions generals el 22 o el 29 de novembre, tal i com tenia inicialment previst Rajoy. El terratrèmol municipal ha fet esmolar la llengua dels seus barons, que ja el critiquen obertament, mentre comencen a suplicar pactes d’Estat al PSOE. El PSOE té ara una decisió, a priori fàcil, com és començar a traçar aliances amb la bèstia amansida de governa Pablo Iglesias, Podemos, que ja ha transmès a Sánchez la voluntat de no permetre més governs del PP. La tria sembla fàcil pel líder del PSOE: o PP o Podemos. Només hi ha una complicació: el PSOE pot sumar amb Podemos gairebé a tot arreu, menys a la Moncloa, perquè l’aritmètica no dóna. Què triarà el nacionalisme oficialista d’esquerres espanyol?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
