Avui hem vist algunes tímides reaccions a la proposta d’ahir d’Oriol Junqueras. Una llista unitària de la societat civil sense polítics. La CUP diu que la troba materialment difícil, pel poc temps que queda, però no la descarta perquè és “engrescadora”, i ha aprofitat per remarcar que no s’estava discutint en cap àmbit polític. L’ANC ha dit que la proposta no va sortir d’ells, però agraeixen l’acostament de Junqueras a la unitat. El dia havia transcorregut amb una aparent calma a les xarxes –portem molts dies de batusses absurdes-, i la proposta ha caigut millor a la gent que cap de les que s’han fet fins ara. En Guifré plantejava ahir, però, els ‘peròs’. Mai millor dit.
La notícia important del dia ha estat la presentació de la manifestació de la Diada d’enguany. Per tercera o quarta vegada es torna a insistir que aquesta vegada és absolutament transcendent. No es diu per dir. El procés avança i cada any el repte és més gros i la pantalla final del videojoc està més a prop. Tant, que serà el proper repte que trobarem al calendari. Això s’acaba, ens la juguem ja de debò. De l’11 de setembre passarem directament a la campanya electoral, si no passa res gros, o Rajoy convoca eleccions. Hem de ser conscients que hi som molt a prop, i que la corda sobre la qual sobrevolem l’infern és molt fina. Els nervis estan a flor de pell, guardin l’abrandament per la Diada i dipositem després amb alegria i pels nostres fills, un vot independentista el 27S. L’important no és la forma sinó el contingut. Per cert, avui és Sant Procés Màrtir, em sembla que és el Sant que ho té més difícil de tots per satisfer als seus fidels!
Passi el que passi, el país està canviant. Ningú no sap si el procés d’independència acabarà bé o malament. De fet, tot anava ben encarrilat fins que… ja ho saben. Tanmateix, canviï o no, ens agradaria explicar-los un dels símptomes que expliquen aquesta espècie de nova renaixença de la cultura catalana. Després del folklore dels anys vuitanta i principis dels noranta, Catalunya semblava estar perfectament assimilada a l’Estat (“salvo alguna cosa”, com diu en Rajoy). El pujolisme havia iniciat sense voler la base de les actuals estructures de país, que poden arribar a ser d’Estat, però per altra banda havia adormit el somni nacional, que es va despertar tant bon punt es va signar el pacte del Majèstic. Cada vegada que ha tornat l’autoestima al poble, la cultura ha renascut i ha tornat a brillar, ara vivim un altre d’aquests moments, i el podem culminar.
Estic parlant d’una cosa que els pot semblar petita, però avui s’han publicat les dades de la nova onada de l’EGM, ja saben, l’estudi de les audiències. La dada més rellevant per tothom ha estat que Mònica Terribas ha retallat una substancial distància a Jordi Basté. La diferència encara és gran, però la feina de l’exdirectora de TV3 es comença a notar. A nosaltres, però, ens ha cridat més l’atenció una altra dada: la cadena catalana de música ‘Ràdio Flaixbac’ supera en 2.000 oients la fortalesa inexpugnable que havia estat fins ara l’emisora ’40 Principales’. Fa uns anys que els catalans estem començant a estimar-nos més, i ens creiem això que som un país normal. Fa uns anys que hem començat a deixar de banda els Bisbals i les Chenoas –amb tots els respectes-, i ara tothom és fan d’algun grup de música en català. La llengua catalana i els múltiples gèneres que avui ja la representen, conformen i representen una societat plural amb ídols del país –com en qualsevol país normal- que aspira a ser algun dia lliure. I això ens satisfà.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
