“Mas será imputado tras el 27S”. Aquest ha estat el titular més escandalós que ha pogut treure La Razón per intentar distorsionar el procés durant el dia de reflexió. Demà serà bonic veure les portades dels diaris cridant al ‘No’. I La Razón no se n’ha sortit. La imputació per haver posat les urnes el 9 de novembre és l’acte més honrós pel qual algú pot ser assenyalat per la justícia. Això és el que farem demà, exercir la democràcia, després d’un periple que començava el desembre de 2012 amb l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació que l’Estat, en el qual encara vivim, va bloquejar. Però… què és això que anomenem ‘Espanya’ –definició etimològica a banda? Un Estat? Una Nació? Si li preguntéssim a Mariano Rajoy segurament diria que “ETA es una gran nación”.
Fa més de deu anys, el 2001, vam formular aquesta pregunta a un noi de la comarca de l’Anoia que va respondre: “Espanya és un invent feixista”. Així, tal com sona, ni més ni menys. I es va quedar tant ample. La resposta ens va quedar gravada per sempre més. Just en aquell moment, José María Aznar estava posant a bullir a foc lent una olla que esborraria el record vague de la lluita armada de Terra Lliure de l’imaginari col·lectiu del nou independentisme modern que poc a poc aniria fent xup-xup a l’olla. Avui, gairebé 14 anys després, aquella peculiar definició carregada d’ideologia, i segur que de ràbia continguda, ens segueix fent reflexionar després d’haver acostumat l’orella a sentir definicions similars per part de diputats de la CUP en referència a l’Estat espanyol’: “mafiosos”, “gàngsters”, “feixistes”, “franquistes”, “lladres”, “corruptes”… la llista és llarga i realista.
Com definirien vostès aquest Estat –que no bona part de la seva ciutadania-, que després d’aquests 14 anys de peticions, trucades i propostes només ha sabut respondre a cop de tribunals, amenaces i joc brut? Per què no ens han deixat votar? Per què no ens escolten ni ens comprenen? Avui estem en la jornada de reflexió més important de la història de la ‘democràcia’ recent espanyola. Avui decidirem –els que encara s’hagin de decidir- si demà volem que Catalunya surti d’aquest carreró sense sortida saltant el mur i donant la majoria absoluta a dues formacions que han apostat explícitament per la independència de Catalunya. El 27S és, com diu l’ANC, “On tot comença”.
El més sorprenent de tot és que en aquest procés d’independència hi hem trobat abans a Convergència –i sense UDC- que a Iniciativa. Els “camaradas” i els “compañeros”, malauradament segueixen ancorats en la idea de principis de segle XX de revolucionar Espanya. No els estranyi, segueixen confiant en els dirigents del país veí abans que en els companys d’aquí, o en el seu propi potencial. Abans es deixarien estavellar el cotxe amb 1.000 Pablo Iglesias, que emprendre la sortida cap a la llibertat amb un David Fernández. És tant lamentable com real. Encara no han entès que Espanya és un bucle sense fi del qual mig món s'ha independitzat. I ara és el torn que ho faci Catalunya, perquè som com aquell cotxe que vol córrer i sempre té el motor ofegat, perquè algú el frena. Som aquell poble obert a la mediterrània i obert al món que inhala llibertat. Hem patit molt, però ara és l’hora de deixar-ho de fer.
La reflexió d’avui ha de ser la victòria de demà. “Nosaltres som el vent” diuen des de Junts pel Sí. “Volem el pa sencer. Ho volem tot”, diuen des de la CUP. No hi ha poble que no vulgui ser si no és lliure, i nosaltres ho volem ser. Durant el darrer mes, la gent no parlava pràcticament de res més, la proximitat de les eleccions, el compte enrere, la Diada… El pas ferm de les candidatures independentistes cap a l’objectiu de l’Estat independent ha espantat un Estat espanyol que arriba absolutament despullat, vegin si no quins són els seus arguments, els de la por, les amenaces i els insults. Fixin-se què se n’ha fet d’aquell gloriós imperi que als segles XVI-XVII era el puto amo del món i, avui, en ple segle XXI, s’ha reduït a les animalades d’un sòmines sense gaire intel·lecte que a 600kms de distància dicta el nostre destí a través dels seus tribunals tot representant la Corona de Castella, el que avui molts anomenen ‘Estat espanyol’.
Ahir i sobretot avui molta gent ens ha dit que està nerviosa però alhora il·lusionada, d’altres ens diuen que tenen els petards a punt (s’imaginen que guanyem? Bé ho haurem d’anar a celebrar tots junts, oi?). La gent és moderadament optimista amb la possible victòria de JxSí i la CUP, però com a poble patidor que som, mai les acabem de tenir totes fins que no veiem el sondeig de TV3 i, després, els resultats. En el fons Catalunya manté aquell esperit “tribunero” forjat d’entre tantes derrotes patides. Però gràcies a totes aquestes derrotes, molt probablement demà guanyem. I ho hem de fer, Catalunya ho demana i la gent ho respira. La gent diu amb molt de convenciment que té el vot molt clar, l’ANC i el president de la Generalitat fa dies que apel·len a l’èpica del 9N, a la rebel·lió democràtica dels catalans. Demà segurament veurem molta gent anant a votar i fent-se una fotografia al costat de la urna. És el moment, per fi, de dipositar un vot per la independència de forma absolutament legal. No fallem als nostres avantpassats ni, sobretot, als fills de la terra que vindran.
Tant és el que sigui Espanya, el més important és què volem que sigui Catalunya, i des d’aquest punt de vista, no hi ha pas cap dubte que volem esdevenir independents, per estar un pas més a prop de la llibertat. Programem-nos per culminar demà la revolució amb el vot de la nostra vida, i fem-ho.
Article escrit per Oriol Jordan i per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
