Com ja han pogut veure, avui s’ha formalitzat la imputació al president de la Generalitat en funcions. Ho va avisar el diari espanyolista La Razón la setmana passada amb aquell titular que advertia que la imputació es produiria després del 27S, per no influir en els resultats. El ministre Fernández Díaz cridava aquesta tarda a respectar la citació i es proclamava ferm defensor de la independència judicial i la separació de poders a l’Estat. Quin cinisme, quines maneres de riure’s de nosaltres. En les passades eleccions (2012) no van tenir cap problema a publicar titulars falsos amb injúries contra el president per mirar de desestabilitzar CiU. Ara, com que la imputació els hagués desafavorit perquè el motiu és haver posat les urnes el 9N, han esperat. Quina vergonya. Però Catalunya ja no empassarà més, ho va deixar claríssim diumenge.
Encara pitjor. Artur Mas haurà de declarar el 15 d’octubre, justament el dia que farà 75 anys de l’afusellament del president Companys. Tres quartes parts de segles després, un altre president de la Generalitat és encausat injustament, aquesta vegada amb la intenció –solament , esperem- d’inhabilitar-lo. L’Estat contra Mas, l’Estat contra el president que s’ha carregat a les espatlles –junt amb Rigau i Ortega- el procés participatiu del 9N. Aquest és l’objectiu de tota la maquinària d’un Estat que porta mesos –anys- focalitzant tot el procés contra una sola persona. I a Catalunya encara perdem el temps qüestionant-lo, quan cal reforçar-lo.
S’imaginen un president electe exercint les seves funcions i de cop inhabilitat per un govern antidemocràtic com l’espanyol? És una imatge potentíssima que la CUP hauria de valorar. Aquesta és una escletxa que s’obre perquè li facin suport, amb una excusa més que raonable. La Candidatura d’Unitat Popular, s’ha apuntat als arguments del ‘Mas retallador’ i s’ha compromès reiteradament en campanya a no votar la seva investidura. Això dóna molts vots, i fer el contrari segurament en restarà uns quants, però ara cal que ells també tinguin la generositat de pensar en el país, més enllà de les seves sigles. Segurament creien que amb una abstenció en tindrien prou, però els resultats (62 JxSí i 63 l’unionisme), exigeixen que la CUP voti a favor del president si aquest vol ser reescollit i el procés ha de tirar endavant.
I tant que comprenem els arguments de la CUP, de fet, sembla que estiguem a punt de reeditar les discussions post 9N, que tant de mal van fer a ERC, CDC i, sobretot, al procés i a Catalunya. Cal que la CUP deixi de banda la ràbia anticapitalista –que ja tindrà temps d’aplicar- i vegi que malgrat ser decisiva no té el suport suficient en proporció d’escons d’imposar la retirada d’un candidat (62-10). Això ens recorda a l’intent de Mònica Oltra d’apoderar-se de la presidència del País Valencià malgrat tenir uns suports lleugerament inferiors a Ximo Puig (PSPV). La disputa, agria, va estar a punt de rebentar el pacte, perquè malgrat tot, la legitimitat la seguia tenint el socialista. No correm aquest risc, si us plau, i menys ara.
De totes maneres és molt possible que tampoc entrin en el govern que es conformarà. Per primer cop en tot el procés, la CUP se sotmetrà a la pressió popular i mediàtica, com ha passat amb la resta de partits independentistes i no independentistes. Cal que ni la CUP ni Junts pel Sí tibin massa la corda perquè el procés, i tot Catalunya tremolarà. Això implica que el president també reflexioni sobre el seu paper i prendre, si ho creu necessari i les circumstàncies són insalvables, una decisió.
Però quan Espanya vol carregar-se el president, en realitat ens està oferint un màrtir que ara no podem deixar de banda. No podem apartar Artur Mas amb el simple pretext que representa les retallades quan tots sabem que és molt important que CDC es mantingui viva i representada en el procés, i que les retallades es produeixen, en el fons, perquè qui gestiona la conselleria d’Economia no és Mas-Colell sinó Cristóbal Montoro. No podem abandonar ara Mas a l’empara de la voluntat jurídica d’Espanya. Si l’arraconem ara, farem la pinça que busca Espanya, que ara mateix es torna a fregar les mans amb la possibilitat que l’esquerra alternativa s’ho carregui tot i els faci la feina bruta per allò dels ‘principis’, que nosaltres respectem, però que ells no tenen.
Fóra injust, perquè precisament és ara que Espanya visualitza en Mas la revolució real. I nosaltres ho havíem dit diverses vegades al Dietari: no hi ha revolució més potent que la de l’home d’ordre que, de cop, comença a trencar amb l’establishment d’on prové. Té mèrit, i el que hem de fer si no ens agraden les seves polítiques és apretar-lo perquè faci la nostra voluntat, i tenim les eines: Junts pel Sí i 10 diputats de la CUP. Ara és l’hora de dialogar i d’integrar, de demostrar que les abraçades transversals tenen un sentit; i caminar tots junts i ràpid, molt ràpid cap a la declaració i després la proclamació d’independència, que és el que estem esperant.
I per arribar a tot això, l’única fórmula possible és la catalana: el diàleg. Cal que ambdues parts s’asseguin i negociïn. Que facin les concessions pertinents a banda i banda, i es reparteixin els gripaus que els pertoquin. El país els ho agrairà.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
[soliloquy id=”226141″]
