Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Els perdedors pleguen

|

- Publicitat -

Els perdedors, els qui han perdut les eleccions, pleguen. Ho fan com a conseqüència de la derrota electoral dels seus partits i els diversos processos de desafecció amb els seus partits. Així, avui hem conegut la dimissió de Gemma Ubasart com a cap de Podemos Catalunya, l’alcalde de Castell-Platja d’Aro com a militant d’Unió (no com a alcalde, òbviament) acompanyat de dos regidors del partit, i la baixa definitiva de Joaquim Nadal del PSOE català, un home que plega sense fer soroll, però que ho fa molt i molt tard.
 

Aquestes baixes ens han de fer pensar que el procés, encara que no ens ho acabem de creure, o fem massa cas de la premsa i els canals de televisió malintencionats, segueix avançant. Si s’hi fixen, els únics partits que es van desfent progressivament són les forces unionistes: el bluf de Podemos, aquell invent artificiós construït des de dalt per intentar captar el vot dels de baix, la Unió Democràtica que queda, que és la de Duran i Lleida i els negocis amb Madrid que sembla que li va això de la teràpia de xoc del suïcidi, i el PSC, aquell partit que va perdre la C fa uns anys i ara no és més que una filial del PSOE espanyol, amb aquest degoteig de càrrecs desertors que hem anat testimoniant durant els darrers anys.
 

Publicitat

Avui Artur Mas situava el debat entorn les eleccions generals. La dicotomia, en aquest cas és si ens presentem –i junts o per separat- a les eleccions generals o no. Jo seria més aviat partidari de no anar-hi, o d’anar-hi i de deixar els escons en blanc, o bé de dur-hi en Joan Tardà a que els digués quatre coses gruixudes i marxar deixant-los amb la ràbia fluint per les venes pels segles dels segles. De fet seria una transfusió de la ràbia que hem sentit tants catalans després del maltractament a que hem estat sotmesos durant tant de temps.
 

Fora bromes, a CDC creuen que és necessari presentar-se, i segurament reeditant Junts pel Sí. És respectable i tampoc caldrà posar-s’hi en contra si finalment s’opta per aquesta fórmula. Hi ha arguments molt bons que la defensen i de ben segur que en podem traure coses ben positives. Ara bé, tinc més dubtes sobre si cal plantejar-les com la “ratificació” en paraules del president, que Catalunya va cap a la independència. Voler tornar a plantejar una espècie de primera o tercera volta de no sé què, no em sembla adient, i més veient com vam anar de justets en aquest sentit a les municipals.
 

No podem estar cada dos per tres reafirmant-nos i ratificant que anem a fer el que hem de fer, o sigui, la independència, parlant clar, com cal. Ja s’han fet les eleccions, hem guanyat, ens toca configurar govern… doncs fem-lo, treballem i proclamem la independència. Prou d’eufemismes, fase i protocols i aleshores fases i ratificacions de fases perquè la comunitat internacional mogui una pestanya i un dia respongui a una roda de premsa que “és un afer intern d’Espanya”. Posem-nos a fer el que toca –que ja s’està fent- prenguem-nos el temps que toqui perquè surti bé, però anem per feina que la ONU ens espera.

Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Publicitat

Opinió

Minut a Minut