Aquest cap de setmana els autors d’aquest espai hem viscut com els fantasmes del passat ens han esperonat per encarar amb més determinació que mai el futur més immediat. Tant l’Oriol com jo mateix hem intentat desconnectar de l’actualitat més rabiosa del procés passant un parell de dies a la Noguera abans d’endinsar-nos en un cicló que comença aquest dilluns i que, segons les previsions, acompanyarà el país durant molt temps. Els meteoròlegs ja li han posat nom: XI legislatura al Parlament de Catalunya. No obstant, no hem pogut desconnectar. Per què? La història ens ha perseguit durant tot el recorregut i ens ha motivat més que mai per encarar el cicló que està a punt d’arribar.
El recorregut del riu Segre, un dels punts on Catalunya va plantar més batalla a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola, ensenya al visitant les cicatrius que la violència va deixar al territori. Per exemple, al municipi de Camarasa, hom hi troba una fossa on han descansat alguns dels combatents republicans que, a la desesperada, defensaven el país, potser sabedors que altrament una brutal repressió forastera durant dècades el faria miques. Un escenari amarg just al costat del puig conegut com El Merengue, on uns centenars de ‘nens’ de 17 anys, coneguts com la lleva del biberó, es van estrenar per combatre Franco.
Arribats al nucli urbà de Camarasa, la pau impertorbable que hi regna, sumada a la tranquil·litat que s’hi respira, fa que la pell de gallina sigui màxima només de pensar en la imposició franquista que des de les acaballes de l’any 1938 va patir. La població, constatant la poca penetració actual del castellà a l’actualitat, potser ni el sabia parlar quan va acabar la guerra, però tanmateix va veure com es prohibia l’únic idioma amb què segurament s’expressava: el català.
De tornada a la realitat metropolitana, una parada al municipi d’El Tarròs (Urgell) ens ha permès una visita a diversos memorials de Lluís Companys, que recorden com poetes d’arreu de l’Estat li han dedicat alguns versos des del seu afusellament fins l’actualitat. El poble té una seixantena d’habitants, però fa 133 anys va veure néixer al president màrtir. Un altre recordatori dels temps més negres de les últimes dècades a Catalunya.
Remenar el passat, i més si és tan cruel, pot arribar a ser masoquista i normalment no porta enlloc. En aquest cas, però, són una motivació més per mantenir la tensió més que mai i obrir els ulls per adonar-nos que ara estem en un moment tant o més transcendent de la història del país. Aquesta vegada s’han de prendre les decisions correctes, s’ha d’estar a l’alçada del moment i, sobretot, s’ha de mirar tot amb més perspectiva històrica que una setmana enrere.
L’excursió d’aquest cap de setmana també ens ha dut a recórrer part del curs del riu Noguera Pallaresa a l’alçada del congost de Mont-Rabei, on l’aigua evita el xoc frontal dels límits fronterers de Catalunya i Aragó. Tot copsant el majestuós paisatge, els autors del Dietari 2014 ens preguntàvem: la propera vegada que hi vinguem, estarem davant d’una frontera que, en lloc de delimitar dues regions d’un estat, separarà dos estats independents?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
