Espanya ha trobat el desllorigador per desmuntar el procés independentista: collar les finances de la Generalitat en un moment de màxima feblesa de la institució. Això de la feblesa és una paradoxa perquè és ara que teòricament hem vençut a les urnes. Però la reacció, a tenor dels antecedents històrics, era d'esperar. L'Estat ha fet xantatge retardant un pagament del FLA que ja s'havia compromès a fer anteirorment, i això els ha donat el gust de veure com s'arrossegava l'executiu català. Amb els diners s'han pagat les factures de juliol als farmacèutics, el punt feble del govern. La idea és seguir retardant pagaments per crispar el sector i dur al límit un govern català que, resignat, no podrà fer més que acatar.
Fa de mal dir, però sembla que estiguem revisquent un d'aquells episodis que avui s'estudien als llibres d'Història que narren com la corona de Castella extorsionava les finances de Catalunya a través de nombrosos impostos, i la tensió esclatava fins que Catalunya es revoltava i aleshores entraven les armes i la metròpoli sufocava el conflicte. El resultat sempre era una Catalunya acatant, i un munt de represàlies i vexacions.
Avui hem vist una Soraya Sáenz de Santamaría exterioritzant una certa eufòria que no s'ha esforçat a dissimular, ans al contrari, per anunciar que “la Comunidad Autónoma de Cataluña ha comenzado a cumplir las condiciones para empezar a recibir las subvenciones”. No s'ha aguantat el somriure, no ho volia fer. L'Estat és conscient que ens ha clavat un cop impressionant que costarà de pair. Ahir passàvem vergonya escoltant el conseller d'Economia en funcions agenollant-se per demanar cobrar uns impostos que, en el fons, ens pertanyen. “No hace falta que hagan deporte, sólo que cumplan sus condiciones”, li responia Soraya. Fa uns dies van deixar molt clares quines eren aquestes condicions, i la Generalitat no ha pogut fer més que acatar. No se'ls remou res? No els sembla indigne veure un conseller rebaixar-se així? Doncs, de moment, és el que hi ha, perquè no hi ha res més.
Han passat dos mesos del 27S i Catalunya, malgrat haver guanyat el plebiscit, està pitjor que aleshores. Avui ens hem menjat amb patates la declaració d'inici de procés, que va morir la mateixa tarda de la seva aprovació, amb el debat d'investidura fallit. Catalunya va gosar fer-se el gallet desafiant un totpoderós Estat de manera improvisada i com a concessió a una esquerrra alternativa a qui sembla relliscar-li la greu situació en la que s'ha sumit el país. Representa que la resolució anava a canvi de la investidura, però l'excés de confiança i la voluntat de respondre al compromís del 27S vàren jugar una mala passada a l'independentisme en general, i ara en paguem les conseqüències.
La CUP segueix sumida en la 'crisi' interna per investir o no Mas. Encara estem així, i no s'albira un solució aviat. Hem hagut de sentir declaracions de diputats cupaires que fins i tot han demanat suport de fora per fer-se forts i tornar a rebutjar Mas. La xarxa, cada vegada més emprenyada li ha respost que ara mateix tenen el suport de C's, PSC, CSQEP i PP. Són els nervis i la frustració, és comprensible. Nosaltres hem intentat entendre els arguments de la formació alternativa: pràcticament igonorada mentre no era decisiva, ara a córrer per fer-los la gara-gara. També val a dir que Junts pel Sí s'ha esforçat per esmenar l'error que en el seu moment van cometre amb certa supèrbia tant CiU com ERC. Però la CUP no dóna el braç a tòrcer i el país se'n ressent. No confonguin això amb l'enemic real: el totpoderós Estat espanyol.
Un país pendent d'una assemblea que s'ha de celebrar aquest diumenge i que teòricament no ha de votar ni -per tant- resoldre res. Així estem. La CUP es debat entre la revolució esquerranosa o la revolució nacional. Un debat del qual ja havíem advertit quan l'esquerra alternativa va entrar per primer cop al Parlament, però en aquell moment ningú no creia que arribarien a ser decisius. Avui en un moment de màxima urgència nacional, els necessitem més que mai perquè, com han dit Romeva, Rull i Rovira en un article “la paciència de la gent no és infinita”, i Espanya ens ha demostrat per enèsima vegada a la història que, si vol, pot liquidar-nos en qualsevol moment.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
