Carles Puigdemont ha estat investit 130è president de la Generalitat, tot posant rumb directe, ara ja sí, cap a Ítaca de manera decidida i definitiva. El qui fa pocs minuts ha estat ungit per 70 vots a favor, 63 en contra i dues abstencions (Gabriela Serra i JM Busqueta de la CUP), ha estat el desllorigador que ha aixecat l’ancora de la nau sobiranista i ha posat la tripulació a remar rumb cap a la independència, responent al mandat del 27S.
No sabem què passarà, però avui hem pogut veure moltes imatges que passaran a la història, començant pels extensos aplaudiments cap a Artur Mas, que amb la seva jugada mestra de darrera hora s’ha erigit en el que vulgarment la gent que venim de barri diríem ‘el putíssim amo’. Mas ha aconseguit que el dramatisme de les darreres setmanes i l’apocalipsi dels últims dies es transformés en una alegria desfermada, optimisme i voluntat ben ferma de que això tira endavant i arribarem a Ítaca. No és per menys, Puigdemont ha estat molt explícit en el seu discurs d’investidura pel que fa a les intencions independentistes.
Això és el que ens va vendre ell i Oriol Junqueras el 19 de desembre de 2012, dia en què jo mateix i en Guifré Jordan vàrem començar el Dietari que avui també poden trobar a les llibreries. Artur Mas ha estat ovacionat llargament a la petita reunió de Junts pel Sí, al Parlament, al carrer… Avui ha passat el relleu a l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que s’ha fet valer des del minut u, quan ha començat a respondre les intervencions d’Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Lluís Franco i Garcia Albiol. Fins i tot hi ha hagut diplomàcia i enteniment amb Anna Gabriel, que ha intervingut en nom de la CUP.
El plenari
Carme Forcadell convocava una reunió de Mesa per a les quatre de la tarda que ha ratificat la decisió de la presidenta de convocar el ple extraordinari una hora després. Un diumenge in extremis: a les 23:59h acabava el termini per escollir president (després de tres mesos!), i amb això potser l’encanteri independentista. El PP de Xavier Garcia Albiol ha volgut denunciar els procediments, però el reglament era prou clar: calen 48 hores d’antelació per convocar el plenari… llevat que la Mesa de Parlament decideixi una altra cosa. I així s’han esfumat les esperances filibusteristes del popular que, per cert, s’haurà d’empassar que la dona del president Puigdemont sigui romanesa.
El qui serà durant unes hores (fins les 10h del matí de demà) president de Catalunya i alcalde de Girona a la vegada ha fet una intervenció d’una hora (mitja hora menys que Mas) conscient també que el cronòmetre corria en contra. A més, ha decidit respondre totes les intervencions de la oposició d’una revolada, al final. De fet, hem testimoniat un ple d’investidura exprés, que els grups de la oposició s’han esforçat a criticar.
Puigdemont ha explicitat “sense embuts” la seva intenció de proclamar l’Estat independent a Catalunya. “No ens tremolaran les cames”, “no és temps de covards”, ha subratllat. L'encara alcalde de Girona ha dit, en resposta a Iceta, que si en trenta anys s'ha intentat encaixar Catalunya a Espanya i encara ho estem forçant, és que no encaixa. I l'ha convidat a tractar Catalunya d'igual a igual amb Espanya. Aquest és l’objectiu d’un fill de la vila d’Amer, independentista de pedra picada. Durant els propers dies veurem com es configura definitivament el govern, i qui hi acaba finalment formant part. Comença la festa.
Inés Arrimadas, en la seva intervenció ha estat molt plana, malgrat el seu to de recriminació i amenaçador. Corrupció, unidad de España i 3% han estat les paraules clau del seu discurs. En el torn de rèplica hem constatat que tot allò que havia de dir es podia explicar perfectament en 5 minuts o menys. Arrimadas no ha trigat a retreure el famós tuit en el qual Pugdemont deia que “es faria fora els invasors de Catalunya”. Pilar Rahola explicava ahir que això formava part d’un article del seu familiar Carles Rahola, antifranquista afusellat pel franquisme. Puigdemont se l’ha cruspida en el torn de rèplica. En fi.
Miquel Iceta ha fet una còmica aportació al plenari sense gaire més substància que quatre gracietes i el seu posicionament contrari a la independència. Iceta però, ha protagonitzat el moment brutal de la vesprada: fent una referència a un Mas a qui creia fora de l’hemicicle, se l’ha trobat de sobte tornant de fora. Mas li ha dit: “sóc aquí, home, no me n’he anat!” S’han donat la mà i tothom ha aplaudit. Excel·lint, el compte fake d’Artur Mas a Twitter ha piulat a l’instant: “Iceta, sóc aquí, al costat”. Ja ho saben, Mas ha fet un pas al costat, i no enrere. Expressió ja cèlebre. Així que ja es poden imaginar que la sessió ha estat tensa però amb grans dosis d’humor.
Lluís Franco Rabell, ha estat nefast. CSQEP ja es veia disputant la victòria en unes noves eleccions amb –potser- Ada Colau al capdavant, que avui destil·lava ràbia quan ha dit que Mas ha tingut por de posar les urnes, por a perdre. El Podemos català no podrà treure’s així, de sobre, la llosa d’haver posat algú de perfil tant baix de cap de la formació, algú que és la cançó de l’enfadós de Joan Herrera elevat al cub. Franco ha utilitzat un to maleducat, crispat i desafiador, cosa que Puigdemont li ha retret de seguida “el veig enfadat”. Rabell ha titllat les aspiracions independentistes de “somiatruites” i tot seguit ha parlat d’anar a demanar un referèndum a Espanya. Puigdemont se n’ha rigut –amb elegància. Molta feina a fer a can Qwerty. Els caps de llista s’han de triar pensant en el gruix de la legislatura, i no només en la campanya electoral. En aquest cas, no els ha servit ni tant sols per això.
I Xavier Garcia Albiol ha fet un discurs ple d’amenaces. Un discurs similar al d’Inés Arrimadas, però molt més contundent on ha amenaçat també de carregar tot el pes de l’Estat espanyol sobre Catalunya, si iniciava el camí de la independència, com Puigdemont ha anunciat, sense més dilacions. Val a dir que entremig del ple, en la primera intervenció de Jordi Turull com a president de Grup de JxSí, Mariano Rajoy ha fet una compareixença fugaç on ha llegit un paper on venia a dir que: “la Constitución blablabla Estado de derecho blablabla Tribunal Constitucional blablabla romper blablabla unidad de España blablabla”, i aleshores se n’ha anat. Uns cinc minuts d’aparició espectral aproximadament.
Amb la CUP, hem patit una mica. No les teníem totes al principi. El rebombori que arrossegàvem ha estat considerable, però Anna Gabriel ha fet un bon discurs, amb educació i moderació no sense ‘renyar’ també Mas pel to utilitzat contra la CUP en els darrers dies. Expresident i rebel ni s’han mirat. Salellas no augurava un bon debat aquest matí quan ha dit que “hem enviat Mas a la paperera de la Història”. Bé, seria molt fàcil dir el contrari si hom s’agafa a l’acord signat entre JxSí i la CUP. Fora Mas, Puigdemont ha estès la ma en tot moment a Anna Gabriel, que es quedarà al Parlament. La CUP ha decidit finalment que dimiteixin Julià de Jòdar (que era favorable a l’acord) i Josep Manel Busqueta, un dels més reacis a l’acord. Diuen que el soroll mediàtic l’ha acaparat Anna Gabriel, però Busqueta és qui ha fet anar els sabres per darrera. Personalment, crec que el més intel·ligent hagués estat fer plegar Gabriel Serra, Busqueta i Anna Gabriel, els més reacis a l’acord, i així tenir un grup del Sí a la independència molt més cohesionat. Veurem què passa amb Antonio Baños que s’ha ofert ara per seguir.
La intervenció d’Anna Gabriel, com dèiem, ha estat d’explicar una mica l’acord, recollir la mà estesa i endegar el propòsit independentista. La seva mirada, aquelles paraules expressades amb dolçor acompanyades però d’aquell somriure maquiavèl·lic ens ha despertat algun dubte, però és hora de confiar i de recompondre. De cosir les ferides, i fer arribar d’una vegada per totes, el vaixell a Ítaca.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
