Com queda el panorama polític català després de l’acord in extremis per investir nou president de la Generalitat? En aquest i els propers dos articles del Dietari analitzem l’estat de cada una de les peces del trencaclosques de la política del Principat. En primer lloc, la peça que ha provocat que totes les altres s’endrecin no és cap altra que la d’Artur Mas. Com sempre passa, hi ha desenes de llegendes urbanes que expliquen com es va arribar a l’acord, però al final tot es redueix a una decisió personal del president que, tot i ser a última hora, ha estat pròpia d’una partida d’escacs: està pensada preveient força futurs moviments.
L’orgull d’Artur Mas l’impedia a fer un pas al costat mentre la CUP i Anna Gabriel es mantenien al Parlament indemnes i a sobre amb la sensació de victòria. És una posició que va aguantar aproximadament fins divendres, tot i que durant la setmana sectors de Convergència i veus influents i properes al President el van advertir: “Si ara ho deixes, quedaràs com un heroi màrtir sacrificat pel país i amb totes les portes obertes i, a més, salvaràs Convergència d’una mort anunciada; mentre que si aguantes, anirem a eleccions i potser no serem primera força, així que ho hauràs de deixar igualment i per la porta del darrere”.
I així va ser. Mas ha salvat un potencial fracàs estrepitós personal i, tot i que la CUP es vantava fa uns dies d’haver-lo enviat “a la papereta de la història”, van ben equivocats. D’altra banda, també ha salvat Convergència, que evita una altra desfeta electoral i manté el timó del procés. Si tot això acaba bé, el partit fundat per Jordi Pujol –o el fill que es creï en els propers mesos- podria esdevenir hegemònic en les properes dècades.
El ja expresident de Catalunya passa a ser una figura equivalent a José María Aznar a Espanya. Sí, és una comparació polèmica que potser no comprarà molta gent, però a la pràctica Mas es queda ara a les entranyes del partit, amb la màxima influència sobre la formació i, de rebot, sobre l’executiu, i qualsevol comentari que faci respecte el procés serà escoltat tant atentament com els que pot fer ara Aznar. A més, també compartirà un altre paral·lelisme amb l’infaust expresident espanyol: els dos sonaran eternament com a possibles primers president d’una República espanyola o catalana si és que mai es dóna el moment. Prova de la vàlua política que la gent els reconeix.
Artur Mas quedarà a partir d’ara com un guru que sobrevolarà el procés, com un savi que sempre requerirà ser escoltat, i com un líder a l’ombra que tindrà màxima influència també sobre l’executiu de Carles Puigdemont. El nou cap de l’executiu català se sentirà en deute per sempre amb el seu predecessor, així que difícilment el desterrarà. A la vegada, però, Mas potser també haurà de reconèixer amb el temps que la CUP potser tenia part de raó: si el nou govern ho fa bé i pot evitar al màxim les retallades i les mesures impopulars, molta gent escèptica amb la independència pot començar a virar cap a la màxima sobirania.
I és que aquests 18 mesos han de deixar el país preparat per començar el camí com a estat propi, però sobretot han d’elevar el nombre de votants independentistes com a mínim a 2,5 milions. El temps i la història determinaran fins a quin punt la decisió de Mas va canviar el rumb del país i si Carles Puigdemont és capaç d’assegurar l’essencial majoria absoluta independentista.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
