Era una tasca difícil, però quan vaig visitar Londres fa uns dies, un amic anglès em va preguntar com anava “la independència de Catalunya”. L’última vegada que el vaig veure va ser l’agost passat, quan recordo haver-li explicat que faltava un mes per unes eleccions decisives perquè serien el substitut del referèndum que no ens havien deixat fer. Doncs bé, amb el repte d’explicar més de quatre mesos en un màxim de 10 minuts –un temps que creia raonable per algú que tampoc estava tan interessat en la matèria-, començava fent èmfasi en la victòria electoral independentista del 27S.
“Però van votar més del 50% dels votants la independència?”, va etzibar ell.
“No, però els que van votar Sí van ser més que els que es van decantar pel No, el que passa que prop d’un 10% no van voler jugar al plebiscit i van votar partits que no s’han definit”.
“Sí, però sense una votació on hi hagi més de la meitat de votants per la independència, no es pot declarar-la!”
“Certament, però s’ha de tenir en compte que després de tot eren unes eleccions, no un referèndum, així que sí que es pot començar a preparar perquè els independentistes sí que van aconseguir la majoria absoluta al Parlament”, aclaria jo.
“Però vaig llegir que hi havia divergències entre els separatistes, és correcte?”.
“És així; per formar el primer govern independentista de la història calia el suport de la CUP, un partit d’extrema esquerra sobiranista, però també anti-austeritat. I no volien investir el president proposat per la coalició guanyadora, formada per la dreta i l’esquerra independentista, perquè per ells era com el David Cameron de Catalunya”.
En aquest punt, la cara de l’anglès va tornar-se incrèdula: “Si els independentistes no són capaços d’entendre’s entre ells, com han de ser capaços de tirar endavant un nou estat?”
El seu rostre encara va canviar més quan li vaig explicar el ja cèlebre empat en l’assemblea de la CUP de Sabadell. Ara ja no era d’incredulitat, sinó d’escepticisme, amb el nas i les celles arrufades. Com aquell a qui li expliquen la informalitat de la política d’una república bananera.
La desconfiança en la cara del company anglès no va rebaixar-se a l’hora d’explicar no tant el pas al costat de Mas, sinó la investidura a corre-cuita de Carles Puigdemont l’últim dia en temps afegit: “Bé, i després de tot això, quins són els plans del nou govern, declarar la independència sense més?”
El full de ruta, que tracta de posar el país a punt per la independència a falta d’una última votació obligatòria en què s’haurà d’aconseguir el 50%+1 per a declarar-la ja el va satisfer més. En aquest moment va recordar Espanya, de qui va dir que li semblava increïble i d’una pèssima falta d’estratègia que no haguessin acceptat un referèndum com els anglesos: “I quina és l’excusa per refusar una votació quan el Regne Unit sí que la va permetre?”
“Que vosaltres no teniu Constitució, com si fóssiu un país sense lleis”.
Sobre la falta de govern a l’Estat, sí que va aprovar al 100% l’estratègia dels independentistes, de bloquejar la investidura si no es garanteix el referèndum: “És clar, vosaltres també heu de jugar les vostres cartes!”. Els que sí que jugaran les seves cartes seran els escocesos, que podrien impulsar un segon 'indyref' si el Regne Unit vota Brexit el proper 23 de juny, perquè Edimburg és molt més europeista que Londres, així que està a les mans dels anglesos donar un cop de mà a la independència escocesa.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
