El dilluns de Segona Pasqua d’enguany no ha estat com els altres. Som en plena precampanya electoral i cadascú llença missatges i consignes als electors. Es preveu força abstenció, però a l’Estat espanyol s’albira un bri d’esperança. Parlem del pacte entre Podemos i IU, que han unit forces, com ja els hem explicat anteriorment, per derrotar el PSOE, que és l’objectiu aritmètic a abatre, de moment. L’esperança està vista, òbviament, des d’un prisma espanyol perquè l’Estat no té com a objectiu independitzar-se de ningú i, per tant, les seves necessitats i els seus problemes i anhels són necessàriament uns altres a diferència nostra.
L’aliança entre uns i altres ha despertat una onada d’il·lusió, que ha reforçat l’aposta estratègica de Podemos de provocar noves eleccions. Pedro Sánchez s’intentava autoconvèncer avui que “Unidos Podemos” -el nom de les dues sigles esquerranoses unides- baixaria, i el PSOE es reforçaria. Els socialistes intentaran vendre que a causa de l’actitud de Pablo Iglesias no hi ha canvi, però el que la gent (tal i com les enquestes demostren ja) veurà, és que ell no representa cap tipus de canvi, tant perquè les sigles PSOE formen part del bipartidisme clàssic com perquè ha optat per anar de bracet amb Ciudadanos, en el seu fins ara intenta d’assalt al poder. I què dir quan hom repassa “els noms del canvi” i es troba gent com Josep Borrell, Jordi Sevilla o d’altres figures de l’esquerra tradicional i casposa. Vostès veuran un Pedro Sánchez enquistat i amb un posat d’enfadat, incapaç d’haver format govern, queixós i buit d’il·lusió, just el contrari que el que està venent el tàndem Iglesias-Garzón: il·lusió per un canvi de paradigma i adhesions en conseqüència.
Segurament, a Catalunya més que l’autoconvenciment estem veient mostres de reafirmació que responen a l’orgull ferit. És per això que avui Francesc Homs ha dit que “farem la campanya més convergent que hem fet mai”. La intenció és bona: en un moment de refundació, quan la marca ha tocat fons, la volen reflotar. Però el perill és molt evident, la marca darrerament no ven –ells mateixos van preferir no utilitzar-la i inventar-se l’artefacte DiL el 20D- i cal veure quin paper hi jugaran els actius que la defensaran, i si aquests venen. D’altra banda, els de CDC han d’afrontar un altre perill: Demòcrates de Catalunya, la nova Unió, s’ha desvinculat de la formació d’Artur Mas per aquesta vegada, assentant un precedent.
Alguna cosa ha fet que es trenqués la confiança entre ambdós actors. DC, a més, ha secundat el sí de la CUP a la proposta del vicepresident Junqueras en relació al debat sobre augmentar l’IRPF a les rendes més altes. Que UDC anés amb CDC no implica que DC hagi de fer el mateix, o que hàgim de seguir pressuposant que són un partit de centre-dreta. Canvi de paradigma, un altre cop. Pel mig, hi ha uns pressupostos de la pre-independència a aprovar. Mentrestant, els republicans segueixen amb una campanya certament discreta que aparentment no presentarà cap modificació a la que van fer el 20D. Una mobilització exitosa de CDC, i aquest rebrot d’il·lusió cap a Unidos Podemos, segurament els situarà en tercera posició al Principat. Tanmateix, en realitat, sembla ser que tant a ERC com a CDC el que passi al país veí ja fa temps que els és indiferent, perquè la campanya que cal guanyar es troba en les expectatives i les promeses que han generat, i ara han de gestionar aquests dos partits i la CUP –no l’oblidem- des del govern de la Generalitat, en aquesta recta final vers la independència.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
