Quin sentit tenia continuar la legislatura amb la pèrdua de la majoria absoluta independentista palesa avui, amb la victòria de l'esmena a la totalitat de la CUP i la desconfiança creixent de deu diputats respecte els altres 62? Si no és possible tirar els pressupostos endavant, la independència és una quimera. És la conclusió a la qual ha arribat Carles Puigdemont avui, i davant la possibilitat de convocar nous comicis, ha fet quelcom molt millor: salvar la legislatura a l'estil Mas, traient-se una idea imaginativa del sarró.
El president ha anunciat al Parlament que se sotmetrà a una qüestió de confiança aquest setembre vistes les mostres d''envalentonament' cupaire. Cada vegada creen més tensions i fins i tot s'han atrevit a tombar els pressupostos que ens apropaven, ni que fos quant a temps, a la plena sobirania. Les assemblees de la CUP són molt valentes perquè no tenen responsabilitats aparents, però ara Puigdemont els passa la patata calenta.
El proper setembre hauran de votar Sí o No al procés. Si voten sí, Puigdemont sortirà reforçat i s'ha d'entendre que la legislatura va endavant i ara sí, amb un any més de retard, a tota màquina. També s'entendrà que els anticapitalistes no bloquejaran els números de 2017, que estaran a punt de ser tramitats al Parlament. Si voten No, el joc s'acaba i noves eleccions. Però l'haurà acabat estrictament la CUP. Ningú més.
En qualsevol cas, el que han fet els d'Anna Gabriel és molt difícil d'entendre: La CUP va passar-se tres mesos la tardor passada dient que no investiria Artur Mas. I no ho va fer. D’acord, coherència absoluta. Els arguments també eren coherents: si es reelegia el president, l’objectiu necessari d’eixamplar la majoria social independentista seria més difícil d’aconseguir, perquè molta gent precisament no havia pujat al vaixell sobiranista a causa de l’antipatia que els havia causat Mas –relacionat amb Pujol, l’austeritat i les retallades. D’acord, amb Puigdemont es pot optar a ampliar el frustrant 48% del 27S. A canvi: garantir l’estabilitat per no complicar més una tasca del Govern i la cambra catalana que ja s’augura difícil.
Ara, cinc mesos més tard, i després de no parar d’alimentar friccions amb Junts pel Sí amb mocions al Parlament, prenen la transcendental determinació de tirar endavant una esmena a la totalitat als pressupostos. Això comporta xoc frontal amb el Govern i Junts pel Sí, allarga el procés en tant que no es podran destinar diners extra a construir estructures d’Estat fins el 2017 i crispa a la ciutadania, que ja està farta de baralles internes en el si de l’independentisme. Continua sent això coherència?
“Eixamplar la majoria sobiranista”. L’argument insubornable dels cupaires per ‘decapitar’ Mas sonava raonable, però hi ajudarà la decisió d’ahir? I l’actitud d’aquests últims mesos? Des del gener d’enguany hi ha hagut una sola persona indecisa o unionista que s’hagi convertit a l’independentisme? És impossible saber-ho, però tenint en compte el negativisme que genera, fruit de les friccions entre Junts pel Sí i la CUP, i la sensació de no avançar, és ben probable que no.
La gran oportunitat de canviar la carta del president de la Generalitat també incloïa visualitzar un canvi de polítiques que arrossegués il·lusió i gent. Ara, sense pressupostos, com a mínim fins el 2017 això no és possible. El bon govern d’Alex Salmond i de Nicola Sturgeon a Escòcia van fer créixer el partit, i de rebot l’independentisme que, del 20% dels suports, va passar al 45%. Això de moment no serà possible com a mínim aquest any. I així, continuarem perdent el temps.
En l’àmbit parlamentari, Oriol Junqueras ha fet una autèntica exhibició d’arguments, improvisació, capacitat, intel·ligència i ganes de millorar “el dia a dia” de la gent en la seva defensa dels pressupostos i la rèplica a tots els grups. Marca de la casa que avui no ha servit per a res, però en el futur el pot ajudar per arribar més lluny que mai.
En canvi, hi ha algú que trobi coherència en la CUP? Dels 330.000 votants cupaires el 27S, quants se’n deuen penedir ara? Els antisistema de ‘pura raça’ segur que no, però algú creu que n’hi ha tants a Catalunya? Ara bé, després de posar en dificultats la unitat sobiranista des de l'exterior i defugint tota responsabilitat, ara tenen la pilota a la seva teulada i el setembre hauran de decidir: volen realment la independència, encara que això signifiqui abandonar algun dels seus principis, o volen ser els protagonistes d'una nova desfeta catalana, que la història tornarà a recordar com a derrota per manca d'unió interna?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
