Catalunya s’ha obcecat en els últims anys a seguir el model escocès, o com a mínim a reivindicar tenir l’opció a canalitzar el seu moviment independentista amb la mateixa eina que a Edimburg: el referèndum. No obstant, també s’ha cridat a diferenciar els dos processos, perquè tenen molts punts divergents. Els fulls de ruta i els contextos en què es troben no tenen res a veure i les actituds dels governs de Londres i Madrid tampoc són iguals. Ara bé, després del Brexit, el pas endavant de l’executiu de Nicola Sturgeon és més que envejable. Hi podrem arribar en un futur recent?
La primera ministra escocesa ha reaccionat els primers dies del plebiscit britànic sobre la permanència a la UE de manera exemplar: en menys d'una setmana ja ha visitat Brussel·les per iniciar les negociacions amb Brussel·les per evitar que el seu país no quedi ni un segon fora del club dels 28, i també ha aconseguit que el parlament de Holyrood rebutgi el Brexit. Sturgeon també creu probable que se celebri un segon referèndum d’independència. Dues enquestes ja donen al sí un 52% i un 59% de vots. El lideratge i la determinació de la ‘premier’ del nord de l’illa de la Gran Bretanya han estat els més significatius de tot el Regne. Westminster, laboristes, ‘tories’ i Downing Street van a la deriva, mentre que Escòcia fa un cop fort sobre la taula i actua ja pràcticament com un estat independent.
El nivell de desgovern a Londres ha pujat en pocs dies a cotes que no s’havien aconseguit ni amb mig any del PP en funcions. És per això que Sturgeon ja camina sola, tot i que sorprèn perquè no té ni majoria absoluta al parlament de Holyrood. Amb tot, fins i tot veus laboristes escoceses creuen que un segon plebiscit d’autodeterminació podria ser la via d’evitar que el país es quedi fora dels límits territorials de la Unió.
És l’hora dels països mitjans, com Escòcia o Catalunya, perquè en aquest context d’inestabilitat i caos demostrin que són els més pràctics, els que funcionen millor i amb les idees més clares. El lideratge al Principat no pot ser tan fort, i no perquè Carles Puigdemont comparteixi escena amb el vicepresident Oriol Junqueras –un lideratge bicèfal clar no seria una bestiesa-, però sobretot perquè la majoria parlamentària tremola a cada votació i el full de ruta de l’independentisme no és de consens.
La conformació d’un nou govern a Espanya de tall conservador i ultraespanyolista hauria de portar a un cop de timó del Govern equivalent al de Sturgeon. Tot plegat podria coincidir amb la moció de confiança de setembre, l’ambient perfecte per fer-ho. Si Junts pel Sí i la CUP s’entenen, és clar.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
