El que hem viscut aquest 18 de juliol, a banda del trist record de la sublevació franquista de fa 80 anys i que l’Estat encara es nega a condemnar, és de traca de Festa Major.
El líder d’En Comú Podem –el Podemos català- Xavier Domènech, penjava un escrit ahir a les xarxes on afirmava que presentava candidatura per presidir el Congrés dels Diputats. El text, que parlava del canvi de majories que ja emprava en els discursos de campanya, era una apel·lació en tota regla a ERC i PDC a votar aquesta candidatura, a l’espera del també suport del PSOE, per poder col·locar “Catalunya” a la presidència de la Mesa del Congrés, i mirar de permetre parlar català a la cambra.
Certament, era Ada Colau qui es posava a la boca la paraula “Catalunya” per defensar el seu company. Ni Jordi Pujol ho hagués fet millor. Identificar-se amb Catalunya no pot ser més convergent –i mai millor dit-, justament la “màfia” que porten tant de temps denunciant. És que Catalunya s’ha manifestat mai per una presidència al Congrés? En múltiples ocasions, com s’ha ocupat la xarxa de recordar, tant ICV, com ECP, CSQEP, UP, P’s i totes les ramificacions “del cambio”, s’han ocupat de crear i cultivar un odi anticonvergent fora mesura. I ara, en un moment estratègic de necessitat els demanen el colossal favor que els votin la presidència de la Mesa del Congrés, amb gran arrogància i superioritat moral. Tot per una cadira.
La incoherència és absoluta. Gabriel Rufián s’ha encarregat de respondre per ERC i també per la nova PDC: “La pregunta @XavierDomenechs es xq llegar a acuerdos con CDC en pos de una República catalana es malo y en pos de un cargo en España bueno?”. Joan Tardà no se’n refiava i hi veia una estratagema en el rerefons quan ha llegit el tuit posterior d’Ada Colau que feia així: “Els números donen, Catalunya té la clau per disputar presidència Congrés a PP. Esperem resposta positiva d ERC i CiU”. Molta gent ha respost a l’alcaldessa de Barcelona que els números també donen a Catalunya i no ho volen veure.
La darrera frase és demolidora: “Esperem resposta d’ERC i de CiU”, una frase feta amb molta malícia que amaga coses. En primer lloc, CiU fa molt de temps que no existeix, com bé s’ha encarregat de recordar-li la diputada del PDC Míriam Nogueras. D’altra, Joan Tardà li ha respost el següent: “@AdaColau si us plau, no emmerdeu @Esquerra_ERC en les vostres negociacions amb @psoe i les d'aquests amb C's i @PPopular”. L’alcaldessa de la ciutat comtal s’hi tornava: “@JoanTarda Si per emmerdar entens fer alternativa al PP, doncs si, ens convé a tots plegats “emmerdar-nos”. I si no pq ens hem presentat?”. A banda que la pregunta es respon sola, el republicà és gat vell, i avui s’ha demostrat que la candidatura de Xavier Domènech és una contraproposta al PSOE, que ha anunciat que tornarà a presentar i votar Patxi López, per la qual cosa no pensa establir cap acord de reciprocitat amb Podemos, tal i com li reclama Iglesias.
I entre tot això, tant el Partit Popular com Ciudadanos s’han posat d’acord per votar la ministra de Foment, Ana Pastor, com la candidata d’aquest bàndol a la presidència del Congrés. Si em deixen ser dolent, podríem titular l’acord de pacte del 18 de juliol, oi? No se sap finalment què farà per exemple ERC, ni tampoc PDC, que es mourà per l’interès de tenir grup propi al Congrés, com ja ha dit en petit comitè. No pateixin que l’embolic s’acabarà de resoldre demà, que és quan es constituirà el nou Congrés i es votarà la presidència de la cambra.
I mentre seguim amb interès com l’unionisme es disputa les engrunes de l’antic Imperi, avui hem certificat també com les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, presidida per Lluís Llach, han evidenciat l’engany del conglomerat Catalunya Sí Que Es Pot. L’ingrat cap de llista del ‘QWERTY’, Lluís Franco Rabell, ha carregat contra les conclusions de la comissió i el pacte resultant entre JxSí i la CUP, un acord molt important perquè ha reconegut la voluntat d’ambdues formacions de recórrer a mecanismes d’unilateralitat en el moment de reforçar la votació de les lleis de desconnexió. Rabell, ha dit que no pensen seguir mai cap camí unilateral i, amb això i el mercadeig polític iniciat pels comuns a Espanya, podem ben bé afirmar amb rotunditat, que els projectes de l’independentisme i dels comuns van per vies totalment diferents. Marta Rovira responia a Rabell que “No podem assumir que CAL permís del Poder Constituït per a fer un Procés Constituent. Per això no votarem a favor de conclusions de CSQP”.
El Podemos català no té cap interès en obrir els ulls a la revolució catalana que fa mesos i anys que l’interpel·la. Fa uns dies el mateix Coscubiela se’n reia dels milions de persones que havien estat assistint a les manifestacions dels darrers 11S. Li semblava poca gent, i deia que ens ho curréssim més. Quanta gent s’ha manifestat per la ‘fraternitat’? A l’independentisme no li queda més remei que acceptar aquesta realitat i forçar definitivament a JxSí i la CUP a entendre’s i modificar en el sentit que calgui el full de ruta independentista per a fer possible d’una vegada per totes l’única revolució possible, la de la República Catalana. Perquè avui hem vist, de manera clara i verificable, que hi ha qui prefereix barallar-se ad eternum amb PSOE i PP abans que fer la revolució que prometen als discursos de campanya.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
