Com qui no vol la cosa, avui el CEO acaba de certificar que els partidaris de la independència tornen a sobreposar-se als detractors. En resposta a la pregunta binària, un 47,7% dels catalans votarien ‘Sí’ a la independència, mentre que un 42,4% optarien ara pel ‘No’. Aquesta darrera onada del baròmetre de la Generalitat dóna una victòria clara als del ‘Sí’ tot just després del Fernández Díaz Gate, l’anunci de la Qüestió de Confiança del president i, sobretot, el resultat de les eleccions espanyoles i la certificació que els plans que propugnen des d’ECP són irrealitzables a mitjà termini. És el primer cop des del 2013 que l’enquesta d’opinió oficial de la Generalitat marca una victòria dels partidaris del ‘Sí’, després de la certa baixada de soufflé arran de les famoses crisis del 9N, entre d’altres.
De fet, aquesta segurament és la gran lliçó que dóna el CEO a la direcció dels del ‘QWERTY’ i d’ECP, més que els seus electors que han augmentat del 20% al 30% el suport a la independència (els del ‘No’ estan en un 55%). La bilis que ha vomitat la direcció de la formació lila (estancada en el 100% ‘No’), sobretot la dels dirigents catalans, no respon més que a una frustració col·lectiva pels resultats electorals i el xoc amb la dura realitat del fred mur espanyol, que han canalitzat aquesta setmana amb la polèmica de la presidència socialista de la Mesa del Congrés.
Els resultats del CEO deixen ben clar al Podemos català que la realitat catalana és diferent a l’espanyola i que la revolució que aquí s’està duent a terme no té res a veure amb el projecte de país espanyol i, per tant, l’encaix és forçat i impossible. Que tots els ‘revolucionaris’ unionistes catalans i espanyols s’estampen amb el mateix mur de la mateixa manera que els grans líders de la història europea s’estampaven amb el fred hivern rus. És per això que la victòria d’ECP a les eleccions espanyoles a Catalunya no va ser celebrada com Déu mana, perquè en realitat no van guanyar res. A Espanya no van augmentar la seva representativitat ni, com es segueix veient, els electors catalans no hem comprat el concepte buit de contingut que es van inventar per atraure del fraternalisme.
En el fons, i això és el més important, són conscients i ara el CEO els ho torna a posar sobre la taula, que el que compta no és el que es decideix en unes eleccions espanyoles, sino en les eleccions al Parlament de Catalunya. Per això JxSí repetiria guanyaria repetint pràcticament resultat, la CUP baixaria un 35%-40%, i ells tindrien un interessant augment d’escons que els seguiria deixant en terra de ningú, molt lluny de la victòria que venen a bombo i plateret. A ECP saben que a Catalunya millorarien resultats, però que aquesta massa electoral adquiriria un perfil cada vegada més independentista. Que parin d’obviar la realitat i es dediquin a complir el seu programa electoral, quan es van comprometre amb la unilateralitat.
Aquest rebrot de l’independentisme es deu, com dèiem abans, segurament també a factors com el cas Fernández Díaz; mentre que la baixada de la CUP molt probablement s’explica pel càstig infringit per la societat per haver boicotejat el govern amb el tema pressupostari. Només cal comparar que ben valorat estava David Fernández, i que malament ho està Anna Gabriel. Alguna cosa hauran fet malament, i en alguna cosa caldrà que rectifiquin.
Que la gent es torni cada vegada més independentista però això no es reflecteixi en una pujada dels partits independentistes, no és nou. L’ERC de Puigcercós va baixar en picat i l’explicació la podíem trobar clarament en la confecció del segon tripartit. Ara, la CUP ha perdut credibilitat, com dèiem, però encara la poden recuperar i, malgrat JxSí recupera crèdit –sobretot gràcies a ERC i al president Puigdemont- cal evitar actuacions com la que ha protagonitzat aquesta setmana Francesc Homs a Madrid. Vella política que comença a aïllar cada vegada més els lideratges de l’època Artur Mas, inclòs el mateix expresident. Precisament per evitar aquestes coses i recuperar tot el crèdit, els convergents estan mutant en un nou partit els nous dirigents del qual volen defugir obertament aquesta antiga mala costum de pagar les fantes a Espanya a canvi d’una mica de peix al cove, bo i entenent la importància a nivell econòmic pel nou partit que té mantenir un grup parlamentari propi.
Si gràcies –novament- a la inoperància espanyola l’independentisme torna a ressorgir i la gent recupera la il·lusió com sembla que es respira en l’ambient i es demostra en aquest baròmetre, cal que assolim un acord entre independentistes ja, que ens permeti superar ràpidament el mal tràngol de la Qüestió de Confiança, s’aprovin els pressupostos i s’emprengui de manera clara i fefaent la via unilateral d’una vegada per totes, per acabar a un any vista amb la pertinença a l’Estat espanyol, a la britànica.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
