Som a molt poques hores que els Jocs de la 31a olimpíada donin el tret de sortida. Són instants de nervis a flor de pell per un moment, el de la inauguració, dels més emocionants per tota persona que mínimament s’identifiqui amb els principis del moviment olímpic: pacifisme, harmonia, món millor, educació a través de l’esport sense discriminacions, esperit d’amistat i solidaritat… I nacionalisme. En majúscules, encara que sigui un element que no es troba a la carta olímpica. I és dolent? I ara, però és el moment cada quatre anys on és més innegable que esport i política sí que van de la mà i que els estats també exerceixen nacionalisme. I no passa res.
L’únic problema és que no tothom podrà viure els Jocs d’aquesta manera. A Catalunya, l’extra de nacionalisme es viu aigualit ja que la senyera no desfilarà aquesta nit per l’estadi de Maracanà. Molts aficionats a l’esport s’han d’aferrar a esperar una bona actuació dels esportistes de casa, encara que no competeixin per Catalunya. I aquí ve el dilema: se’ls ha d’aplaudir, perquè després de tot són els de casa, o se’ls ha d’ignorar, ja que representen precisament l’estat que impedeix de manera bel·ligerant qualsevol oficialitat de les seleccions esportives catalanes?
Per si algú tenia dubtes sobre la invalidesa de la màxima ‘esport i política no es barregen’, aquí un altre exemple: Portugal va ser finalment l'escollida per guanyar l'Eurocopa de futbol masculina el mes passat. Els lusos s'han endut un premi que ha fet esclatar d'emoció milions de persones al seu país. Una prova més que esport i política van junts, ja que arreu d'Europa gairebé tothom anima l'estat del qual forma part i no la selecció que li cau més simpàtica o juga millor.
Legítim i normal, sí, però nacionalisme. Començant per Alemanya, la que més arrufa el nas respecte a l'independentisme català perquè el considera fruit del nacionalisme, amb les connotacions infames que comporta aquesta paraula al país germànic. Arracades, collarets, perruques, samarretes, roba de tot tipus, banderoles pels cotxes, fundes pels retrovisors dels vehicles… Tota mena de productes amb els colors de la bandera alemanya circulaven pel país durant l’Eurocopa.
El 'merchandising' de la selecció teutona era de totes les mides possibles, segons vaig poder copsar en primera persona en un ‘road trip’ per la zona durant aquells dies. Els productes eren per a tots els públics i es podia trobar a tot arreu: des de façanes d'habitatges fins a cotxes, passant per aparadors de farmàcies, botigues de roba, licoreries o restaurants. Fins i tot alguns forns de pa s'oferien 'el pastís de l'Eurocopa', que eren servits per unes dependentes amb la bandera pintada a les galtes. Nacionalisme, sí. Calen més proves?
Que comencin els Jocs, que Rio de Janeiro i el Brasil tinguin un desplegament de nacionalisme exitós i atractiu per la resta del món aquesta nit, i que Catalunya pugui decidir ser o no ser a l’Estadi NACIONAL olímpic de Tokyo d’aquí a quatre anys.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
