A poques hores perquè la flama olímpica s’apagui durant una llarga travessia de quatre anys més –en què també hi haurà una gran apagada informativa de la majoria d’esports i dels seus especialistes-, l’orgull de la premsa espanyola respira amb tranquil·litat perquè, després d’uns primers dies discrets, la delegació de la ‘rojigualda’ ha aconseguit igualar la marca de 17 medalles olímpiques de fa quatre anys. Aquesta vegada, però, amb set ors, un registre que només s’havia superat a Barcelona 92.
Molts sobiranistes a Catalunya s’han alegrat dels metalls aconseguits per alguns esportistes sota la bandera espanyola, amb el pretext que eren mèrit de manera total o parcial de catalans. Un argument que d’altres no ‘compren’ amb la lògica de negar-se a aplaudir aquella delegació que deixa gran part d’una societat sense la plenitud impagable de sentir-se representat i formar part del gran xou del nacionalisme –en aquest cas acceptat- dels estats. Són maneres de veure-ho. El que sí que pot sorprendre més és la celebració de molts independentistes de medalles aconseguides per espanyols que no tenen res a veure amb Catalunya. Estrany, incoherent, inacceptable?
Ans al contrari. Es tracta d’una contradicció monumental, sí, però en aquest cas sana i del tot comprensible. Alguns d’ells no eren sobiranistes fa 10 anys i ara, tot i ser-ho, continuen seguint els esportistes espanyols per tradició, encara que sigui amb menys excitació que a Barcelona, per exemple. D’altres ho fan per la influència dels mitjans de comunicació. Sí, Tv3 inclòs, que legítimament parla dels triomfs espanyols. Sense el sectarisme excloent de la qual se l’acusa. I d’altres simplement van amb Espanya als Jocs per trobar més al·licient en l’esdeveniment esportiu més gran de cada cicle de quatre anys i no sentir-se tan exclòs.
I per què és una contradicció sana? Perquè és la demostració que l’independentisme ni és sectari, ni excloent, ni construït sobre l’odi a Espanya. També és la prova que amb la secessió, ningú ha de tenir por a cap trencament entre les societats catalana i espanyola o cap boicot, conflicte o mania de qualsevol tipus. La convivència pot ser civilitzada i fins i tot beneficiosa pels dos actors, que ningú ho dubti. Amb tot, en quinze dies els qui han gaudit i els qui s’han ennuegat amb cada metall espanyol es tornaran a trobar al carrer per celebrar la cinquena Diada per la independència. Que no en tinguin cap dubte a Madrid.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
