Avui, gairebé de cop, tot sembla indicar que Govern i CUP ja s’han posat d’acord per tirar endavant Qüestió de confiança, amb un acord en les línies mestres per uns pressupostos que incloguin una partida per al famós RUI, el Referèndum Unilateral d’Independència. La cupaire Gabriela Serra, a més, ja ha sondejat una possible data: el juny de 2017. Això ens porta a la clau de volta de tot l’atzucac català: la DUI. Si comencem a pensar en l’estiu vinent com a moment preferent per celebrar aquest referèndum, serà realment unilateral o bé vindrà a posteriori del moviment que la comunitat internacional espera: la Declaració Unilateral, o l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica, que vénen a tenir el mateix efecte?
Catalunya sembla que tira cap aquí i podria voler resoldre l’atzucac en el termini d’un any. Més o menys són els 18 famosos mesos compromesos si comencem a comptar des de l’elecció de Carles Puigdemont. I mentre aquest és el debat que s’atansa a Catalunya, sense perdre de vista les amenaces proferides contra Carme Forcadell i Artur Mas per part del Tribunal Constitucional, a Espanya ara s’han posat a debatre sobre la possibilitat de retallar per llei la campanya electoral de dues setmanes a només una. Home, seria de bones persones si ens estalvien repetir per tercera vegada totes les consignes buides de contingut i els missatges i debats que ja hem escoltat abans. Amb això s’entén que el país va cap a unes terceres eleccions independentment de si Ciutadans i el Partit Popular arriben a un acord. El fet és que per molt que facin, no sumen.
La retallada imposada per Europa i les eleccions a Euskadi –sobretot- i a Galícia, són dos dels elements que també frenen aquesta nova legislatura. Cap partit basc es vol mullar per PP o PSOE sense saber què passarà el 25 de setembre, ni cap partit espanyol té ganes d’aplicar les retallades d’Angela Merkel. De tot això, qui segurament en sortirà més malparat serà Ciutadans. Els d’Albert Rivera se n’estan adonant ara que són uns passerells de la política. El PP ja els ha fet l’abraçada de l’Ós, i malgrat els discursets i la demagògia, els Rivera, Girauta i companyia estan veient que anar al Parlament a bramar i a dir que el castellà està perseguit potser era més fàcil i còmode que no pas sobreviure a la veritable jungla del Congrés espanyol.
Per Espanya també es comenta la possibilitat que Ada Colau vagi a la manifestació de l’11 de setembre convocada per l’ANC i secundada per Òmnium i les entitats sobiranistes en general. Des de Podemos Catalunya es mostra un cert respecte i es deixa fer (Ada Colau hauria de ser la cap de llista de la candidatura que s’articuli a Catalunya), mentre que el gran gurú del moviment, Pablo Iglesias, mostra tolerància cap a la voluntat de l’alcaldessa i aprofita per dir que així la manifestació no agafarà un caire tant independentista. Aquest és el mateix argument trampa que va intentar fer servir el PSC de Montilla, i la Unió de Duran i Lleida quan intentaven aigualir els objectius de la Diada per sentir-s’hi còmodes i a la vegada fer veure que estaven al costat del poble en les seves reivindicacions.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
