Quan ja han passat 15 mesos des de la seva victòria a les urnes, Ada Colau continua tenint una aura de grandesa intacta. En la vessant més social, no ha perdut excessiva pistonada, encara que moltes de les injustícies que denunciava encara són evidents a qualsevol carreró de Barcelona, i tot i el pacte amb el PSC, la màfia, l’establishment. I en la vessant nacional, la solidesa del seu discurs continua viva. No li ha calgut moure el seu discurs ni un mil·límetre, malgrat el 27S, el 20D i el 26J. Tot i això… Si s’observa de prop el contingut de tanta grandiloqüència, fa feredat descobrir que, a la pràctica, la seva buidor és terrible.
En una entrevista al Diari ARA d’aquest diumenge, reivindica que l’espai dels comuns és “inequívocament sobiranista” i que cal tornar a “la Catalunya del 80%” que, segons ella, els independentistes van reduir al 48% després de les últimes eleccions catalanes –les quals ella considera un error enteses com a plebiscitàries. Fins aquí, d’acord. Un 80% de catalans units és l’escenari ideal per arribar a algun lloc físicament possible d’assolir. Ara bé, en la mateixa entrevista diu que fins el 2014 “teníem un moviment imparable, liderat per la ciutadania, no per les institucions, que no parava de créixer”. Sí, una estranya aliança que va desembocar en el 9N. Un esdeveniment que, a efectes pràctics, no va canviar la vida dels catalans en absolut.
Què volem: un 80% de catalans units per no anar enlloc, a banda de forçar processos participatius confosos, multiresposta, no vinculants i del tot frustrants, o bé un 60% -amb els ‘comuns’ al vaixell- en què tothom estaria compromès amb una mateixa ruptura i que, si és exitós, podria arrossegar el 40% restant? És clar, Colau diu a l’entrevista que ella també està per la ruptura en termes socials i també polítics, amb l’enderrocament del “règim del 78” i del bipartidisme. I com ho demostra? Pactant amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que Podemos insisteix a un pacte a l’Estat espanyol amb el PSOE, un dels dos bastions del bipartidisme.
Segur que és sobiranista, Ada Colau, si ara que Catalunya pot ser sobirana, no s’aposta per intentar-ho? Algú sobiranista és, segons el diccionari, algú que vol que el poder polític del seu territori no estigui sotmès a cap altre poder. Per què no s’exerceix? És clar, s’ha de pactar amb l’Estat espanyol, però… Qui creu que arribaran a un pacte per perdre sobirania en un territori que ara mateix els pertany? A canvi de què? En quin cas un estat ha deixat anar un territori amb tant ‘fair play’? Les paraules de Colau es tornen a demostrar tan grans i contundents com buides. Quan serà Colau sobiranista fàcticament i no només retòricament?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
