Els mandataris de les clavegueres de l’Estat han obert algunes tapes dels conductes on viuen per treure el cap a la superfície i recordar que no han desaparegut, sinó que estan més vius que mai i amatents a qualsevol moviment dels independentistes. Ho han fet de manera simultània aquest matí dos dels fuets contra el moviment sobiranista més importants dels últims temps: la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, i el ministre d’Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo. Els dos han fet posicionaments que guarden un missatge entre línies ben amagat: el temor.
Durant l’acte d’obertura de l’any judicial, la fiscal s’ha posat el vestit de dirigent política unionista i ha dit que actuarà si cal “davant els tribunals penals” contra la Generalitat i el Parlament perquè “amb el desafiament a l’Estat de dret que amb total menyspreu a l’ordenament constitucional es planteja des de sectors independentistes, convé mantenir la integritat de la consciència intel·lectual”. A més, ha dit que “determinats usos de la llibertat poden suposar un perill per a la democràcia” i que la llibertat real és la “llei”. És clar, és per això que les lleis de Franco eren sinònim de llibertat.
La fiscal se sent amb un paper important en el joc polític, una espècie d’heroïna de la ‘unidad de España’ i per això vol entrar en la competició per dirimir qui és més bel·ligerant contra el projecte català. Però… Segur que una fiscal ha de prendre partit d’una manera tan evident en un conflicte polític com si fos molt obvi a quin bàndol s’ha de pertànyer, com si estiguéssim parlant de la lluita contra el terrorisme? La consellera Neus Munté ja li ha contestat, i amb sentit comú: “Ens sobta que es negui la politització de la justícia i es facin declaracions 100% polítiques”.
D’altra banda, Margallo s’ha apuntat a la festa i ha anat al Vaticà per entregar una carta al secretari de relacions amb els estats d’aquest país i al ministre d’Exteriors italià, on deixa anar tot l’argumentari espanyol contra el full de ruta català i una hipotètica independència unilateral. I per què ho fa, si es tracta només d’una bogeria d’un grapat de polítics que en cap cas té el suport de la majoria del poble català?
Segons Margallo, per ser un estat, Catalunya hauria d’aconseguir el suport de 129 membres de l’ONU i 9 membres del Consell de Seguretat –sense cap veto dels més forts-. I, com que al seu parer, no serà possible, Catalunya no esdevindrà estat i és per aquest motiu que “si no és un estat no pot seguir a la Unió Europea”. Perdoni? Si no és un estat, és que continua sent una part d’Espanya, oi? I, si és així, per què no continuaria a la UE? O és que anava de debò, aquella previsió que Catalunya acabarà vagant per l’espai sense reconeixement?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
