Com els venia a explicar en Guifré ahir, no poder dedicar una tarda a l’any a alliberar el teu país contribuint a forjar una estampa milionària que dóna la volta al món, perquè “estic cansat”, és una grollera falta de respecte. Ho és simplement perquè la gent que ens ha precedit en generacions anteriors i no ha tingut l’oportunitat de participar en una demostració com aquesta, ho hagués fet amb entusiasme si la bala d’un fusell franquista no els hagués travessat el cor o el cap, o bé multitud de circumstàncies més anteriors o posteriors a la Guerra Civil.
Avui, un milió de persones descentralitzades en les ciutats de Berga, Salt, Tarragona, Lleida i Barcelona, ha tornat a sorprendre el món per la capacitat de persistència gairebé infinita, quan tothom tornava a donar el moviment per desinflat. Però, fins quan? Aquesta és la pregunta que ens fem cada any, i la resposta l’hem trobada en els discursos que s’han anat produint.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha fet un pas endavant molt clar respecte al seu predecessor, Artur Mas. Puigdemont ha promès posar les urnes per convocar les eleccions constituents en el termini d’un any, i també ha dit que tornarà a proposar celebrar un referèndum a l'Estat. Que un president faci aquesta promesa no s’hauria d’interpretar només com una reacció empesa pel fervor de la pròpia Diada, que convida a deixar-se anar. Aquesta vegada tenim un govern independentista que, juntament amb la CUP ostenta la majoria absoluta al Parlament i, pel que sembla ser, la Qüestió de Confiança marcarà un punt d’inflexió a favor d’aquesta aliança que es proposa l’objectiu unilateral per assolir la independència. La independència, i no votar en un referèndum d’autodeterminació. Aquest és el clam popular. Després ja muntarem els referèndums que calguin.
Precisament el referèndum ha estat la petició del president de l’ANC, Jordi Sánchez, amb el seu particular “posi les urnes!”, que va pronunciar per primera vegada Carme Forcadell,quan liderava aquest moviment de masses que ha esdevingut l’Assemblea. Però més enllà d’aquest debat, tant Òmnium com l’ANC han llençat un missatge encara molt més clar i rebel que aquest: si el TC i l’Estat en sí inhabiliten la presidenta del Parlament, cridaran a la mobilització popular, i demanaran a Forcadell que desobeeixi i torni a ocupar amb normalitat la cadira de la presidència del Parlament, legitimada pel propi poble.
Imperi de la llei o voluntat popular? Aquest és el gran debat de fons, i el que farà reeixir la revolució o no. Forcadell tindrà el poble al darrere si en preserva la dignitat. En el fons, Catalunya només i sobretot a la vegada, té al seu poble. Que els polítics no ens fallin ara, perquè el poble cada vegada té més pressa per ser lliure.
A l’altra cara de la moneda, Societat Civil Catalana ha collit el cicló que ha sembrat. Les dues paradetes que tenia a la plaça Universitat de Barcelona estaven absolutament desangelades en el moment de la manifestació. Margallo deu haver quedat altra vegada amb un pam de nas en veure les imatges de la manifestació, després de considerar ahir que era pitjor la independència de Catalunya que un atemptat terrorista. Després, els comuns, que també han punxat en el seu acte ja que no han aconseguit aglutinar “el catalanisme popular majoritari” (?), es queixen de la campanya de plantada de creus de l’ANC. Per cert, Domènech ha dit que Catalunya està atrapada en fulls de rutes que no comparteix, potser hauria de contemplar les dimensions del bucle en el qual està atrapat ell i el seu partit en relació al 'canvi' a Espanya. Hi ha per llogar-hi cadires però, sobretot, molta feina a fer en aquesta recta final de la desconnexió de l'Estat.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
