Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Ay pena, penita

|

- Publicitat -

Que Podemos no és un partit seriós és cada vegada més evident. Ja vam dir en el seu moment que una formació dissenyada des de dalt, i engruixida als platós de televisió difícilment podia funcionar. Ahir en Guifré els explicava l’estratagema de la formació de començar a rebentar pactes autonòmics amb el PSOE per dinamitar els barons socialistes. En pro de l’estratègia dels liles valgui a dir que és una bona manera d’iniciar una petita revolució –que no té massa objecte-, però que com a mínim servirà com a toc d’alerta per una colla de barons que de socialistes i d’obrers tenen molt poc, i d’España de siempre els sobra massa.
 
Que el PSOE, com ha dit avui un èpic Pedro Sánchez, hagi de triar entre Rajoy Sí o Rajoy No, dóna compte de quina és la ideològica de les elits que porten les regnes del Partido Socialista Obrero Español. La resposta és òbviament ‘No’, malgrat entenem que en un país normal, la dreta i l’esquerra de la Nació s’unirien per un bé comú: sortir de la crisi i fer rutllar el país. Però aquí segurament pesa massa encara una Guerra Civil no superada (encara manen els fills del franquisme, no hi ha memòria històrica, ni judicis, i els nostres avis segueixen en fosses comunes). A la que ha aparegut un dirigent, Pedro Sánchez, que tampoc és cap gran canvi al PSOE però que ha decidit per una vegada que el seu partit compleixi el programa electoral, el cosiran a ganivetades… els seus mateixos germans.
 
Tot això ve a tomb de les eleccions del 25 de setembre, i de la proximitat del cronòmetre electoral. Si al final de l’octubre no hi ha investidura, terceres eleccions i Espanya la riota del món mundial. Avui hem sentit a Íñigo Errejón adonar-se del següent, tal i com es desprèn de l’anàlisi de la periodista Estefania Molina: “@ierrejon confirma hipótesis d voto dual en Podemos: naciones históricas votan diferente en autonómicas y generales”. Doncs ha trigat molt en adonar-se, aquí ja tenim referents propis com ERC i la CUP que cobreixin l’espai ideològic que suggereixen. I a Euskadi ara hi ha un EH Bildu reforçat.
 
Avui fa un any just de les decisives eleccions del 27S, a les portes de, demà, una Qüestió de Confiança que començarà a donar les primeres pistes de per on anirà el nou full de ruta, amb força sintonia entre JxSí i la CUP. Tant és així, que la pregunta torna a ser: què carai pretén realment el món dels comuns (ECP, CSQEP, ICV BComú…)? Això mateix es preguntava avui Quim Arrufat en un tuit “obro els ulls com a taronges…”. Arrufat havia arribat a demanar el vot per Podemos al Nadal, però ha quedat perplex amb com diumenge i dilluns alts dirigents d’aquestes formacions a Catalunya demanaven a l’antiga Convergència prendre nota del gir cap al discurs centrista del PNB a Euskal Herria i el PP a Galícia. Tornem a llegir la frase: prendre nota del… PNB i PP.
 
Des de quan aquesta formació pren com a referent la dreta duranilleidanista del PNB, i la filofranquista del PP? Què és el que molesta al comuns realment, la dreta en sí (PDC), o que aquesta hagi abraçat l’independentisme i, en conseqüència, s’hagi tornat més insurrecte i revolucionària que ells? És per això que enguany han adulat el pregó ètnic de Pérez Andújar, amagat rere una pàtina de nostàlgia per recordar la Barcelona presobiranista com a model tardoprogre a seguir? Ay pena, penita, pena, que cantava Lola Flores.

Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Publicitat

Opinió

Minut a Minut