Carles Puigdemont ha fet tornar la il·lusió a l'independentisme. No hi ha dubte. Són moltes, les pegues que té el seu full de ruta. Són molts, els riscos que tot acabi en un 9N bis. Són moltes, les pressions que s'hauran de superar i la valentia que caldrà mostrar. Ara bé, veure unitat independentista no té preu, supera tots els peròs. L'antiga Convergència, Esquerra i la CUP tornen a anar de la mà, i fins i tot els comuns es debaten en el dilema d'arromangar-se pel referèndum -tot i votar 'no' a la qüestió de confiança-. Puigdemont ha contribuït de manera clau a teixir el sobiranisme després del cisma que van causar les tensions pre-9N, els partidismes post-9N i, per què enganyar-nos, la figura d'Artur Mas.
El predecessor de l'actual president va patir una campanya de desprestigi enorme des de l'unionisme català i espanyol, sumada a les motxilles que ja portava, a la seva trajectòria no tan nítidament independentista, al seu pare polític… La pressió era tan gran que dins el propi sobiranisme, fins i tot dels que deien defensar un referèndum encara que no apostaven pel 'sí', el missatge va calar. El marc mental espanyol va guanyar i Mas ja no generava consens. Gairebé un any després, la decisió de marxar guanya encara més pes en or. Era l'única escapatòria per recuperar certa unitat i per optar a expandir la massa social sobiranista. Just el que argumentava la CUP. El repte és aquest ara, fer que els dos milions es transformin en dos i mig.
Així, la conclusió d'aquesta setmana és clara: Puigdemont ha fet oblidar Mas. Una sentència massa cruel per l'expresident? Ni parlar-ne. De fet, aquesta conclusió significa que se l'ha d'honorar doblement: en primer lloc per fer el pas al costat en una època en què no dimiteix ningú, i en segon lloc per haver triat Puigdemont. El nou president comunica com ningú, deixa les metàfores pels literats i no pels oradors parlamentaris, i es mostra més directe i menys ambigu. Té les idees clares i de moment no actua en funció de càlculs partidistes. No té intenció de 'fer carrera' al PDC, ha vingut, com si es tractés d'un autòmata, a fer la independència, un somni que ha demostrat tenir durant tota la vida.
Amb tot, el fet que el posa a l'alçada de Mas és, precisament, la mateixa promesa: el referèndum. Ara, vivint història en directe, és molt difícil ponderar l'un i l'altre personatge. Però el que sí que està clar és que només pot jugar una carta si vol superar el seu predecessor: la valentia. Mas va acabar renunciant a un referèndum amb cara i ulls, la seva ment convergent 'de tota la vida' li ho va impedit. Ara Puigdemont ha de rematar la feina i arriscar-ho tot en la segona (i potser última) oportunitat que tindrà aquest país per decidir el seu futur.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
