El prestigi espanyol als mitjans de comunicació internacionals cada vegada està més capa caiguda. Aquest dissabte s'han complert 300 dies des de les eleccions espanyoles del 20D. És a dir, 300 dies sense govern a l'Estat, una dada que les principals capçaleres del món no han passat desapercebudes. És per això que el prestigi de l'Estat fa mesos que està tocat, cosa que ha fet tenir menys influència en els anàlisis que els mitjans d'arreu del món fan sobre el tema català. Després de llegir i comparar, és evident que el discurs català es produeix de manera més fidedigne en articles de diaris internacionals que fa quatre anys. El 2012, 2013 o 2014 gairebé tots els textos sobre el procés assumien com a sagrats tots els arguments del govern Rajoy: la il·legalitat, la residualitat del clam sobiranista… Ara és ben al contrari.
Amb tot, la situació política catalana, si bé és molt coneguda arreu del continent -ara la gent ja pregunta als catalans a l'estranger si encara són espanyols o si s'independitzaran-, encara no és una preocupació. És normal, veient el drama dels refugiats o els diversos conflictes bèl·lics que envolten la Unió Europea. Els catalans a l'estranger han de fer la seva feina, però també els estrangers aquí. Fa uns dies parlava amb un suís resident a Barcelona que no estava gens convençut dels arguments sobiranistes.
“Els catalans sou una mica nazis”, em deia amb ironia. M'ho deia sobretot per la immersió lingüística i la preocupació de la Generalitat de promocionar la llengua catalana. El seu principal argument era que a la part germanòfona de Suïssa les escoles només ensenyaven 'hoch Deutsch', és a dir, alemany estàndard. Alemany del que es parla a Alemanya, cosa que també passa, segons ells, en els documents oficials de l'administració pública. No obstant, absolutament tothom parla informalment el 'Schwitzerdeutsch', encara que oficialment no existeixi. El consideren una altra llengua, i ell em deia que no fa falta promocionar-la com es fa a Catalunya amb el català perquè es mantingui viva. A banda, també em parlava d'alguns prejudicis de la societat catalana envers els estrangers i del biaix antiespanyol de certs sectors catalanistes.
La immersió ha estat la joia de la corona de la Generalitat durant dècades, fins que el discurs de Ciudadanos -al qual es va sumar el PP- sembla que ha fet forat. Com a mínim a la resta de l'Estat i part de l'estranger. Tot i que la major part del discurs del meu contacte suís està superat per la realitat -de fet, els països germanòfons són els més reticents a la independència, ja que tot discurs nacionalista els porta a èpoques fosques de la seva història-, sí que és cert que els independentistes han de fer un esforç extra a fer pedagogia amb els estrangers. De la comprensió de la reivindicació catalana que facin els milers i milers de persones de tot el món que viuen al país -cada cop en són més-, podrà arribar una difusió que en facin ells als seus països d'origen. I d'aquí a un possible reconeixement.
El secretari general de Diplocat, Albert Royo, ja ha demanat a un mitjà de comunicació islandès que l'illa escandinava sigui la primera a reconèixer el Principat quan es declari independent, com van fer amb els estat balcànics i post-soviètics. Mentrestant, un sacerdot català al Vaticà, Valentí Miserachs, ha dit que està convençut que l'estat dirigit pel Summe Pontífex reconeixerà Catalunya quan faci el pas. No és una discussió que sembli raonable en aquest punt del procés, però també s'ha de començar a treballar en aquest sentit.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
