Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Memòria, conflicte i reconciliació

|

- Publicitat -

El Parlament de Catalunya ha fet prosperar avui, davant de les víctimes, fills de víctimes, associacions, etcètera, dels 20.000 processos oberts pel franquisme a Catalunya, una proposició de llei que vol anul·lar tots aquests sumaríssims. Abans de tractar-se el punt onzè del debat en el qual s’incloïa la proposició de llei, la presidenta Forcadell, també assetjada per la justícia espanyola, ha mostrat l’orgull de poder acollir la història viva del nostre passat més fosc i recent a la seu de la sobirania catalana. Sense demanar-ho, els diputats s’han començat a aixecar i han iniciat un aplaudiment que s’ha allargat més d’un minut. Fins i tot el Partit Popular i Ciutadans s’han vist obligats a alçar-se i aplaudir, ni que fos -en alguns casos- de manera molt tímida.
 

La llei tirarà endavant gràcies al suport de JxSí, la CUP i CSQEP, mentre que el Partit Socialista ha dit que preferia seguir –com no- la via de la reforma de la llei espanyola. Els socialistes han presentat una proposta ben completa que reconeix específicament la responsabilitat de les autoritats franquistes, proposa indemnitzacions… El problema no és la llei en sí, el problema és la instrumentalització de la qüestió. El Partit Socialista ha presentat una proposta reactiva que busca diferenciar-se de la proposició majoritària. La base i el fonament de tot és que proposar la via del Congrés és predicar un cop més en el desert, i una nova mostra d’hipocresia per part d’aquest partit, que ha ostentat grans majories absolutes a l’Estat amb Felipe González, i no ha estat capaç ni d’anul·lar ni de demanar perdó per res. Fins i tot José Luís Rodríguez Zapatero va tenir la seva gran oportunitat amb la malaguanyada llei de Memòria Històrica, i ni així. I ara pretenen fer-ho amb un govern del PP. Posturisme.
 

Publicitat

La controvèrsia, la covardia i d’altres molts elements segurament han estat determinants per perdre la grandesa i passar a la història com el personatge o el partit que va tancar una de les etapes més grises de la història del país. Llàstima. I ja no entrem en el Nüremberg que mai ha existit a l’Estat. Precisament, aquests elements de reflexió i molts d’altres són els que pretén posar sobre la taula del debat el govern d’Ada Colau, amb la famosa exposició de la qual tothom parla aquests dies. Malauradament però, la posada en escena de la mateixa no ha estat la més adequada, si el debat pretès ha acabat derivant cap un altre lloc, com ha estat la ubicació de l’exposició i en altres casos la discutible presència de les estàtues.
 

La meva pacifista de capçalera avui es preguntava com podia ser que una exposició que apel·la a la intel·ligència acabés ocupant les portades dels diaris per les clares d’ou que han recaigut sobre el dictador decapitat. Amb ella, els debats sempre són interessants i enriquidors: vostès creuen que la nostra societat està preparada per fer memòria? D’on venen les emocions que han provocat la reacció irada de la gent, en aquest cas concret? Hem de tapar aquestes emocions? Ella em deixava caure que potser ens ha estat més fàcil criticar que parar-nos a pensar sobre la reconciliació de la societat. No som el primer país en sentir dolor a l’hora d’enfrontar-se a la memòria, i en caminar cap a una reconciliació; recentment estem testimoniant altres casos com a Euskadi, i fa no massa a Colòmbia, on les persones que han patit la guerra més directament han donat una lliçó de saber perdonar.
 

Sigui com sigui, des de Catalunya el debat sobre la memòria històrica és ben viu. Un debat que, com deia ahir el Guifré, és impossible de veure encara avui a l’Estat espanyol. En pro d’oblidar-ho tot, els mandataris del govern tapen, tapen i tapen, ens intenten fer oblidar a la vegada que segueixen reprimint els nostres òrgans d’expressió democràtica, ens coarten llibertats i retallen la dignitat dels nostres avis. Potser si que això de donar impunitat total als dirigents franquistes per permetre una transició modèlica no va ser tant bona idea com ens varen fer creure, oi?

Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Publicitat

Opinió

Minut a Minut