En la tradició dels Països Catalans, el dia de Sant Martí, l’11 de novembre, és clau, ja que durant segles s’ha considerat l’inici formal de la matança del porc, els mesos en què els ramaders comencen a fer funcionar els escorxadors per silenciar els peculiars animals per convertir-los en aliments. Així, rarament algun porc al Principat ha escapat el dia de la sentència de mort: l’11 de novembre (o les setmanes posteriors). Per això, segons el refranyer, ‘a cada porc li arriba el seu Sant Martí’. Doncs bé, el refrany, força adient en aquest cas, ha sortit avui de manera espontània de la boca de l’Oriol –coautor d’aquest dietari– mentre estava parlant de la notícia de la liquidació dels democristians en una conversa informal.
Sí, a aquest divendres li ha arribat el Sant Martí a un ‘porc’ ben gros i longeu: Unió Democràtica de Catalunya. Després d’entrar en un concurs de creditors l’any passat, el partit que es va convertir en el cortijo de Josep Antoni Duran i Lleida durant trenta anys ha estat incapaç de redreçar el seu deute de 22 milions d’euros i el jutge ha decidit forçar-ne la liquidació. Ramon Espadaler, el ‘Ròmul Augústul’ de la formació, ha escrit una carta anunciant la defunció de la històrica formació després de 85 anys on defensa que tanquen paradeta per la pèrdua de presència parlamentària i l’escissió de Demòcrates. I no perquè les seves idees hagin caducat.
Sí, són arguments que poden tenir part de validesa, però en el fons grinyolen, tenint en compte que va ser la direcció qui va forçar gent com Núria de Gispert, Joan Rigol o els propis hereus de Carrasco i Formiguera a renegar del partit que els havia representat durant dècades. Quina necessitat tenien de fer-ho a la seva avançada edat? Unió havia aguantat durant molts lustres molt sobrerepresentat, cosa que els va portar uns ingressos que, de no anar de la maneta de CDC, no haurien pogut mai ni somiar.
Això els va envalentonar i els va fer inflar-se a deutes amb la seguretat que hi podrien fer front, fins que… El procés català els va engolir. Tal com portaven dècades fent, podrien haver-se adaptat a la nova situació i tornar-se independentistes, de la mateixa manera que havien cedit als posicionaments de Convergència en múltiples temes durant anys per tal d’aguantar un matrimoni que els era molt rendible. Ara bé, UDC va topar amb una línia vermella únicament del seu líder: la unitat d’Espanya. Madrid havia estat el seu modus vivendi durant molt temps i, si es tornava de sobte independentista, l’Estat li hagués girat l’esquena immediatament.
Així, no ho va acceptar, va arrossegar la direcció del seu partit a no fer-ho fins a rebentar la federació amb CDC i, després de quedar palès en les eleccions del 27S i del 20D que estava molt sobrerepresentat –la formació va treure dos zeros històrics en les dues primeres conteses a les quals es presentaven sols–, Duran va ser el primer a saltar del vaixell. Un vaixell que ara s’enfonsa del tot. I no per cap iceberg, sinó per la negativa repetida dels seus timoners a tenir en compte els corrents marins, que l’11 de setembre de 2012 van canviar de sentit de manera brusca.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
