La política catalana i espanyola està en xoc. Carme Chacón ha mort als 46 anys de manera inesperada, fulminant i sense cap sentit. La mare d'un nen de 8 anys, que tenia una malformació de cor des del seu naixement, ha deixat aquest món sense avisar, i demostra una nova injustícia de la vida. No li tocava, i al seu fill tampoc li tocava quedar-se orfe quan amb prou feines podrà recordar la seva mare en vida en els propers anys. Ironies de la vida, ironies de la mort. La pèrdua de Chacón, com tantes d'altres, és un toc d'atenció per tots els qui ens mantenim en aquest món. Hem d'esperar a un futur millor, sí, però sobretot hem de viure al màxim el present, ja que ningú té la certesa que arribarà a aquest futur tan anhelat.
Si una cosa tenia Chacón és que, potser per la seva cardiopatia, tenia present aquesta màxima i va aprofitar com ningú el seu present. Personalitats de tot l'espectre ideològic tant català com espanyol s'han bolcat a donar condolències als socialistes i a la família de la desapareguda, i són molts els qui parlen d'una dilatada carrera política. Això és un reflex que va poder esprémer la seva curta vida i va arribar a ser la cap de llista dona més votada de la història de Catalunya (eleccions espanyoles de 2008) i la primera ministra de Defensa de la història d'Espanya. La seva imatge embarassada passant revista a l'exèrcit espanyol és a la memòria col·lectiva. A més, va tenir a tocar la secretaria general del PSOE. Tot un símbol feminista, d'ambició personal i d'amor per la pàtria. Per la pàtria espanyola.
Han estat pocs els qui han recordat avui el costat més polèmic de la dirigent d'Esplugues de Llobregat. No toca. Però tampoc toca fer memòria selectiva. Chacón va ser la socialista que va arrossegar més votants en les eleccions de 2008 (25 escons) però la que menys en va aconseguir set anys més tard (8 escons). Ella mai va deixar els postulats contraris, i de vegades bel·ligerants, amb el sobiranisme i l'independentisme. Va arribar al punt de votar diferent de la resta de diputats socialistes catalans al Congrés al 2013 quan tots (menys ella) van trencar la disciplina de vot del PSOE donant suport al dret a decidir de Catalunya.
Aquell va ser el símbol que Chacón, després d'aconseguir els vots catalans, s'havia desconnectat de la realitat del país. Un país que, alhora, s'estava desconnectant de l'Estat. En els últims temps, havia fet un pas enrere en la política. Enrere, o al costat? Esperava el seu moment al costat de Susana Díaz? Descansi en pau una de les grans de la política de l'Estat espanyol.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
