Avui diumenge i demà dilluns són dies de padrins, Mones de Pasqua, de fervor religiós per cada vegada menys persones i… de declaracions de costellada. Afortunadament, els seguidors de Junts pel Sí han tingut sort que els seus dos principals partners, ERC i PDECat, han preferit preservar el seu ecosistema de vida (de moment, el procés), abans que auto immolar el procés en base a un enregistrament i suposicions. Tant és així que avui hem pogut alçar la mirada i tornar a mirar més enllà del melic.
I hem troba una efusiva Ada Colau parlant en català en una entrevista a la televisió Al-Jazeera. La veritat és que ha estat molt xocant veure emprar aquesta llengua a una política catalana. Normalment, la llengua vehicular amb aquesta cadena acostuma a ser l’anglès, la qual cosa ens fa pensar que l’anglès no el deu dominar gaire. Deixant l’orgull de sentir la llengua catalana traduïda a l’exterior, com qualsevol altra llengua nativa de qualsevol país normal, el que ha dit Colau no ens ha agradat gens.
L’alcaldessa ha traslladat en la conversa totes les ambigüitats, les pròpies pors i la munió de complexos que ella i el seu partit arrosseguen diàriament. Ha dit que no és independentista, d’acord. Però després ha dit que per sobre de tot és demòcrata i que defensarà que Catalunya pugui decidir el seu futur en un referèndum d’autodeterminació. Quan l’equació estava pràcticament resolta, ha deixat anar: «que guanyi el Sí, no vol dir que es declari la independència!».
Ah no? I què representa que s’ha de fer? Tornar-nos-en a casa i tornar a hissar l’estanquera? L’embolic mental per mantenir un equilibri que ni el millor funambulista ha arribat a l’absurd amb aquestes declaracions. Estem mirant de fer un referèndum vinculant perquè el resultat que surti després no sigui vinculant? No deien que no participarien d’un altre 9N? Hem d’entendre, doncs, que si surt el Sí no serà vinculant (per tant aplicarem el No), i si surt el No si que l’apliquem? Bullshit, que diuen els americans.
Xavier Domènech, sense ser tant explícit, feia unes declaracions en el mateix sentit ahir. Sort que la nostra feina ha de ser convèncer les bases i no les cúpules dels partits que funden partits nous però mantenen la mateixa ambigüitat. Això acaba fent bons els postulats de Dante Fachín. La pregunta és molt clara: Per què prefereixen governar ells una simple autonomia (això sí, amb estructures d’estat, sempre i quan ens trenquem els altres la cara i la integritat judicial, per bastir-les) que governin els altres una República Catalana?
I després els veiem a tots (Comuns, ICV, Podemos, PSOE…) fer el postureig de penjar la bandera tricolor, i fer-se la foto i el selfie corresponent per penjar-ho a les xarxes cada 14 d’abril, com hem vist fa un parell de dies. I així, el programa electoral es converteix en pur folklore utòpic. Nosaltres encara ho podem fer possible.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
