L'escombraria que està sortint al voltant del PP de la Comunitat de Madrid cada vegada és irrespirable. El 'palco del Bernabéu' està a l'ull de l'huracà, i el cercle cada cop s'ha anat estrenyent més sobre Esperanza Aguirre. Tant, que ha dimitit de la condició de regidora i portaveu del PP a l'Ajuntament de la capital de l'Estat per “no haver controlat prou” a Ignacio González quan era la seva mà dreta al govern de la Comunitat de Madrid. I potser també perquè creu que en els propers dies estarà imputada? Només queda ella. Això ja li va passar a Rita Barberá.
La política municipal, ai, la política municipal… Què en farem dels municipis si Catalunya arriba a ser independent? La setmana passada, la fundació Irla, propera a ERC, presentava un estudi elaborat per Roger Barres en el qual s'analitzava el model català en comparació amb el dels països nòrdics. I la diferència entre un i altre model és abismal. Al Principat, arrossegat per l'Estat espanyol i amb la influència francesa, els governs municipals tenen un paper testimonial. Tot al contrari dels països nòrdics.
Dinamarca, Finlàndia i Suècia donen un paper cabdal als municipis, que gestionen directament fins i tot educació i sanitat amb supervisió estatal. Qui millor sabrà les necessitats de la ciutadania, sinó la pròpia gent que hi viu? Els governs locals tenen, en conseqüència, molts més recursos tant humans com econòmics, ja que reben fins i tot els impostos sobre la renda i de patrimoni. Just al contrari que a l'Estat espanyol, on la recentralització i la limitació del marge de maniobra municipal és menor amb la LRSAL.
Només hi ha un 'obstacle' per poder adoptar un model més proper al nòrdic: el número de municipis. És evident que no té sentit que un poblet de 100 habitants se n'ocupi, però és que als països nòrdics s'han fet reduccions dràstiques. Fins al punt que a Dinamarca només hi ha 78 consistoris, per 948 a Catalunya, amb una població equivalent. Als països escandinaus hi ha, com a molt, un 5% de localitats de menys de mil habitants. A Catalunya, més del 50%. I tant Roger Barres com altres analistes són conscients que això suposaria un drama inassumible per molta gent, pels quals el seu poble és la seva identitat.
Però és clar, un nou país s'ha de construir de manera diferent a l'anterior, oi? O és per fer un Espanya bis? Potser hi ha una opció intermitja, com ara fusions voluntàries o fusions a la força però mantenint els municipis originals amb alguna figura simbòlica i sense poder polític? Identitat contra eficiència. El mateix dilema al qual s'hauran d'afrontar centenars de milers de catalans que se senten arrelats a Espanya (per origen, normalment), però que també hauran de reflexionar sobre quin grau d'eficiència i proximitat volen del seu estat.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
