Per sorpresa de gairebé tothom, aquest matí, la Guardia Civil (ni més ni menys) s’ha personat coma policia judicial al Teatre Nacional de Catalunya, per requerir tota la informació relacionada amb el lloguer de la sala gran on es va celebrar l’acte de presentació de la llei del referèndum que Junts pel Sí i la CUP entraran al Parlament aquest estiu. Val a remarcar que l’acte va ser organitzat per Junts pel Sí, i no pel Govern, tal i com s’ha desmarcat avui l’executiu. Per això dèiem a l’inici que el fet ha agafat a gairebé tothom per sorpresa.
Les reaccions han estat molt airades. Marta Rovira, Jordi Turull i Lluís Llach, els tres presentadors d’aquell acte, han comparegut que desqualificar aquest requeriment judicial. Llach ha assenyalat directament que l’acció evoca el tardofranquisme més tronat, amb la sola diferència que ara es persegueix als intermediaris, i no als protagonistes. “Això ja no va de Procés o d'independència, sinó sobretot de democràcia. Estic profundament escandalitzat”. L’Estat va amb la directa posada, i sense arronsar-se. García Albiol ha respost ràpidament a Llach: “Crec que aquest home estava més còmode fent-se la víctima davant del franquisme […] Encara es pensa que està en aquells moments”.
Albiol demanava a Llach “evolucionar” i entendre que la Guardia Civil hi és per defensar l’Estat de dret. Que és normal que es persegueixi i s’investigui la preparació d’un cop d’Estat polític. Aquesta atemptat “contra la llibertat d’expressió” i el “dret a reunió”, tal i com han expressat els membres de Junts pel Sí, és absolutament insòlit en els temps que representa que correm. L’amenaça catalana els espanta i aquesta és només una mostra de la duresa de la muralla que ens disposem a trencar. Avui fins i tot l’alcaldessa de Barcelona ha reconegut que el requeriment judicial demanant informació d’un acte de partit és una “barbaritat”.
La situació coincideix en dia i hora amb un altre esperpent: la desfilada d’extresorers del PP a la comissió parlamentària del Congrés. Rosendo Naseiro (octogenari), Ángel Sanchís i Carmen Navarro (l’actual) han comparegut després que ho fes fa uns dies Bárcenas. El Partit Popular s’ha encarregat de boicotejar la sessió interrompent amb improperis durant tota l’estona, mentre des de la tribuna de compareixents, Naseiro provocava els diputats com quan ha qualificat a Joan Tardà de “gordo”. Prepotència, burla i negació del delicte, una nova vergonya que hauria de fer-se constar als annals de la història d’un trist Estat que torna a encapçalar els rànquings europeus d’incompliments de sentències comunitàries.
I pel mig, en una realitat paral·lela, Núria Parlón dient que “hem de tenir esperança en un nou Estatut”, seguint el fil de les intervencions de Miquel Iceta aquesta setmana al Parlament. De què coi parla? Estatut? Esperança? Resignació catòlica potser? La mateixa Parlón signava conjuntament amb d’altres persones el 10 de setembre de 2014 un article a El Periódico on afirmava el següent: “Catalunya és una Nació i té dret a decidir si vol ser un Estat dins o fora d’Espanya, a fixar i negociar condicions en els dos casos. Però també volem decidir el model social, econòmic i cultural”.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
