En un moment absolutament transcendental per la nostra història, els col·lectius vinculats a la CUP Arran i Endavant, no han tingut una idea millor per aportar el seu granet de sorra al procés independentista que iniciar una campanya “d’autodefensa” turismofòbica, amb accions difícilment defensables. Fa uns dies era Arran la que omplia els titulars d’estiu a casa nostra després de que uns nois encaputxats van pintar un autobús i en van punxar les rodes. A què recorda això, fredament? Dies després, punxaven també les rodes de les bicicletes de lloguer de les companyies que ocupaven els aparcaments públics. L’acte és més justificable: no hi ha encaputxats, l’empresa actua il·lícitament (i aquí l’administració local ha badat molt), i el cost de reparar unes rodes de bicicleta és molt baix. El problema és que l’acció venia després de la dels encaputxats, i aleshores això ja es visualitzava diferent. Avui, gent d’Endavant ha difós vídeos punxant més rodes de bicicletes i segellant portes d’empreses turístiques.
En nom de l’independentisme, i de tots, no. O, com a mínim, aquelles accions que tinguin un mínim sentit, que esperin a fer-les després de l’1 d’octubre. Els catalans hem posat molts i molts esforços per defugir l’etiqueta de violents des de que Terra Lliure va cessar la seva activitat. Aquell va ser el primer pas per a construir un independentisme majoritari que arraconés parcialment el folklorisme, i que acabés convencent també els fills de la gent vinguda d’Espanya als anys seixanta del passat segle, i bona part de la burgesia del país. “Tots units fem força / són molts anys plens d’afanys” que canten aquells. I per què fem aquesta autocrítica quan, efectivament, el turisme ha acabat essent una preocupació, perquè molta gent es veu expulsada de Barcelona a causa (entre d’altres) de l’especulació del sector?
Perquè els mitjans espanyols i unionistes estan esperant que el català mig, que avui és independentista, cremi una paperera un 11 de setembre. I la imatge d’uns encaputxats malmetent un autobús, és el plat en safata ideal per parlar de terrorisme. Sembla que no ho hàgim après encara: estan esperant qualsevol detall, encara que sigui una acció irrellevant de quatre eixelebrats que no representen a ningú d’agost (fins i tot la CUP se n’ha desmarcat amb elegància), per vincular-nos amb la violència i el terrorisme. I, com saben, fent ús de totes les males arts, la manipulació i l’exageració possibles per poder inflar la bola i fer veure que els violents han pres els carrers i tenen collat el govern de la Generalitat.
Albert Rivera, català sobradament informat, atacava amb una mentida allà on sap que pot fer mal amb un tuit on, finalment apareix la paraula màgica: kale borroka; l’autopista d’entrada per vincular independentisme i terrorisme tant buscada en els darrers anys per l’unionisme: “La 'kale borroka' catalana ya está aquí: los socios de Puigdemont y Junqueras quemando autobuses contra los extranjeros que van a Barcelona.”. Ho feia amb l’excusa de citar un article de Crónica Global, que parlava dels “cachorros de la CUP”, dient que l’organització parlamentària “apoya la quema del bus turístico”. En cap cas s’ha cremat res, però tant se val en el món de la manipulació. D’altres mitjans feien servir fotografies de conflictes violents al carrer d’altres països per il·lustrar la notícia de les bretolades d’Arran, i a veure si colava. Rivera, després de deixar passar tranquil·lament els efectes del seu tuit populista, rectificava un dia després el seu tuit amb un altre, però compartint l’anterior: “Rectifico: no lo han quemado, como decía la nota original de Crónica Global. Los socios de Puigdemont y Junqueras han atacado el autobús.”
La premsa i els mitjans digitals s’han fregat les mans aquests dies amb el tema. I entre això, Neymar i Maduro, s’han estalviat parlar de la declaració i les mentides de Rajoy de l’altre dia en la seva compareixença als jutjats, recordem que a causa de la imputació del seu partit per corrupció. Rajoy va ser, si no errem, el primer en fer servir l’expressió kale borroka quan es va produir el primer ‘atac’ d’Arran. A partir d’aquí, hem vist titulars com aquest d’El Confidencial “La CUP, la “kale borroka“ y la revolución de las sonrisas”. O avui, un article d’El Español: “La Barraqueta: base de operaciones para la kale borroka catalana”. En aquest ‘anàlisi’, es vinculen els actes de “los cachorros de ETA”, amb els fets d’Arran, ja que algunes accions dels bascos havien contingut la crema de contenidors i autobusos, d’altra banda, coses mitjanament habituals de veure quan hi ha vagues generals per part dels piquets violents.
Les portades dels diaris, com bé dèiem, estaven esperant el moment per teclejar els titulars, acompanyats d’imatges violentes o d’estelades. Vegem-ne algunes:
“La CUP alienta la 'turismofobia' apoyando el vandalismo en Barcelona” (El Mundo, 2 d'agost)
“La CUP lleva a las calles catalanas su radicalismo” El País (1 d'agost)
“Cuatro encapuchados asaltan un bus turístico” (La Vanguardia, 30 de juliol).
Som conscients de la problemàtica, i la necessitat d’emprendre mesures, però la pregunta es clara: essent conscients de la necessitat que té un Madrid feble d’aconseguir titulars fàcils per fer triomfar el ‘No’ l’1 d’octubre, no podem esperar a fer tot això a després del referèndum, o buscar directament altres vies de protesta?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
