Si portem 7 anys parlant d’una sentència del Tribunal Constitucional, quants anys estarem parlant de les vivències viscudes i del simbolisme que està agafant ja l’1 d’octubre? Generacions, segurament. Només falta per saber si el relat serà com el que fem ara del 1714, una derrota majúscula que arrosseguem encara segles després, o el que fa Cuba de 1898, el dels últims dies d'un règim decadent espanyol que va deixar escapar un territori per la pròpia incompetència.
No és exagerat dir-ho. Sobretot, perquè el president Puigdemont va deixar caure ahir, en calent, i després d’uns esdeveniments sense precedents al país, que aplicaria els resultats del referèndum. Quan només passaven 20 minuts de la nit, els consellers Junqueras, Romeva i Turull anunciaven els resultats: 2,22 milions de catalans havien pogut votar, malgrat la brutalitat policial. I d’aquests, 2,02 milions s’havien mostrat favorables per la independència. Per primera vegada, més de 2 milions d'independentistes. I a tot això, desenes de col·legis electorals no havien pogut celebrar la votació en condicions o la policia l’havia interromput, cosa que els consellers xifraven en una pèrdua potencial de 700.000 vots. El cens és de 5,3 milions.
Quedava clar que el Parlament decidirà si proclamar la independència. El Govern li aconsellarà que sí. Si algú es pensava que tot acabava l’1 d’octubre i que això seria un 9N bis, si algú desconfiava de les intencions de Junqueras, si algú recelava del PDeCAT, si algú creia que la CUP ho engegaria tot a rodar… anaven ben equivocats. El bloc independentista està més fort que mai. Tot i que el debat entre la ciutadania independentista sobre proclamar o no la independència és ben viu ja, ens trobem per primera vegada un independentisme polític fort i amb un lideratge potent.
Els escenaris que s'obren a partir d'ara són encara més imprevisibles que mai. Des d'una independència declarada amb un degoteig de suports (és evident que les càrregues policials han creat simpaties internacionals), fins a una declaració frustrada per la detenció física dels consellers o els 72 diputats independentistes (havent vist la determinació de Puigdemont, l'article 155 no seria suficient). Polítics i personalitats d'arreu del món han mostrat solidaritat amb els catalans i han rebutjat la violència, però tampoc han anat massa més enllà. Tothom està a l'expectativa, però els diaris internacionals, triant com a tema de portada Catalunya, poden ser la punta de llança.
I per què s'està parlant en aquests termes? Perquè les brutals, vexatòries i humiliants imatges d'ahir encara estan a la retina de molta gent. Si la sentència del TC es considerava una humiliació a la ciutadania catalana, això què és? La constatació que l'Estat espanyol és encara d'arrel feixista, franquista, colonialista. Són tantes, les connexions amb altres èpoques que es poden fer… Mentre els països del voltant cada vegada van progressant més, l'Estat ensenya la careta de país modern fora, i fins i tot de portes endins. Però quan li toquen la fibra, quan li toquen l'orgull imperial, la careta cau. I això sol passar una vegada cada generació. I ara estem en aquest moment.
Policies usant porres, gasos lacrimògens, llançant pilotes de goma, fent placatges violents, donant patades, trencant dits deliberadament, fent tocaments, arrencant gent amb les mans alçades assegudes a terra, trencant mobiliari, fent ús de la força per aterrar la gent, enduent-se urnes… Comportant-se de manera irracional, un bon mirall de l'actitud dels últims anys per part del govern espanyol, la policia i els seus líders polítics pràcticament han donat una gran empenta a Catalunya cap a la independència. Se'n penediran.
Són 893 ja els ferits de la repressió, els herois. Això, segons els serveis d'emergència catalans i els infinits vídeos. Però un moment, parem màquines: el govern espanyol diu que només han resultat ferides… 4 persones! Els populars continuen dient que la bestialitat d'ahir és proporcionada i traient-li ferro. I el PSOE? Que la culpa, per sobre de tot, és dels independentistes. I Ciudadanos? Que s'apliqui l'article 155 només per convocar eleccions. I quina garantia hi ha que aquests comicis els independentistes no estarien il·legalitzats?
L’estratègia de la DUI podria sortir malament, perquè pensant-ho fredament, el referèndum podria tenir més garanties. Però a partir d’ara s’ha de tenir en compte que estan disposats a tot. I si unes eleccions acabessin sense partits independentistes i amb Inés Arrimadas al poder? Tot podria saltar pels aires. La situació a Catalunya comença a ser propera a la d’un polvorí. La gent està cada vegada més enrabiada i, mentrestant, ha d’aguantar Albert Rivera fent de conseller de la cort dient que ja s’està tramant sobre com parar els peus a Puigdemont de cara als propers passos.
Amb tot, tenen un problema, i cada vegada més gros: el poble de Catalunya i el seu anhel de sortir d’un Estat repressor. Imatges de gent fent resistència pacífica, de Mossos d’Esquadra protegint a la població, i fins i tot plorant emocionats, de bombers implicadíssims, de gent de totes les edats dormint a col·legis, d’herois anònims que han custodiat les urnes durant setmanes, d’altres herois que s’han posat a les meses electorals sota l’amenaça de multes de 300.000 euros…
Tot, imatges pel record que quedaran guardades a la memòria col·lectiva. Una memòria que posa imatges en color i HD per una generació a qui la repressió li quedava lluny. I això és significatiu. Els nostres pares van empènyer prou com per recuperar part de l’autonomia arrencada. Ja van fer prou, tenint en compte la por que tenien després de 40 anys de dictadura. Ara, després de la brutalitat d’ahir, la gent té un al·licient renovat pel qual lluitar, i no té por. Internet, els mòbils i els ulls internacionals que ho veuen tot immediatament són noves eines que juguen a favor. La gent ara serà prou valenta com per arribar fins al final. El Sis d'Octubre de 2017 s'apropa.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
