Amb la gent visiblement destrempada pels fets d’ahir, avui ha arribat la resposta espanyola a la República Catalana dels 8 segons. Mariano Rajoy dóna el termini de cinc dies al Govern Puigdemont perquè esclareixi si s’ha declarat o no la independència, una demanda que es fa invocant l’article 155. Sigui quina sigui la resposta, Moncloa dóna un segon termini, dijous 19, perquè Catalunya derogui aquesta suposada declaració.
La resposta s’ha produït avui després d’un Consell de Ministres Extraordinari. Rajoy compareixia per expressar aquests postulats en una compareixença breu. El president d’Espanya, el dia abans del Día de la Raza del 12 d’octubre, ha refusat qualsevol tipus de mediació externa (internacional) i ha dit que ells són suficientment capaços de resoldre els seus propis problemes. De fons sentíem Albert Rivera invocant el 155.
Mentre sentíem aquestes declaracions des de Madrid, els independentistes anaven estenent la taca del pessimisme que es va instal·lar després de la intervenció de Puigdemont ahir. La gent comprèn, en general, que era la decisió més assenyada, però a ningú se li escapa que també es va perdre una oportunitat històrica, la magnitud de la qual encara és aviat per conèixer (que esperem que sigui poca). El president no va fer un discurs amb suficient tacte, semblava que no recordés que s’està jugant amb els sentiments de milions de persones que han assumit també l’herència de la responsabilitat d’alliberar el seu país de 300 anys de jou. La foto de Mas (símbol del processisme i de la vella Convergència, en el fons) sortint de Palau la nit abans del discurs, ja era en sí un mal presagi. La demora d’una hora i les cares llargues de la CUP en el moment de la declaració, un altre.
La CUP, però, no va trencar la baralla, i des del minut u tornava a apretar amb un ultimàtum bastant definitiu: un mes de temps per descobrir si hi pot haver o no diàleg real amb l’Estat. Dels mil periodistes acreditats ahir, bona part han dit que es quedaran uns dies més perquè aquest procés és impredictible. En el fons, els catalans i el seu Govern som com el Barça: no acceptem guanyar i punt, ho hem de fer jugant bé, amb totes les piruetes possibles. El problema, o el gran risc en aquest cas, és que de vegades volem ficar el gol entrant dins la porteria i, de tant marejar la pilota a l’àrea, acabem sense xutar i perdem el partit. No sabem si això és el que busca Europa: aturar el cavall català per donar temps per fer-nos la pinça amb Espanya. Això es podria traduir en els cants de sirena de la reforma constitucional impossible.
Aquesta és la teòrica proposta del PSOE. Bé, concretament, la formació roja avui es vanagloriava d’haver rascat un acord “històric” a PP i Cs de crear en mig any aquella comissió per parlar de la reforma constitucional. Això, com saben, és una trampa en tota regla. Catalunya mai tindrà suficient pes demogràfic per aconseguir incloure el dret a l’autodeterminació en una nova Constitució que, com també deduiran, es faria més restrictiva que la que hi ha ara en vigor.
L’independentisme malda avui per intentar pair l’aturada en sec, desfogar-se i no perdre la perspectiva del camí ni de la unitat. Tot junt. No ho trenquem tot encara perquè l’estratègia del Govern podria sortir malament, però també bé. De fet, està pensada perquè surti bé, és clar. Però el darrer sacrifici que se’ns demana és digne del darrer pas del Via Crucis. Ahir l’equidistant Jordi Évole, després de demanar que ens féssim enrere, se’n reia de Puigdemont per haver-ho fet. Quina indecència. Aquest matí la resta d’equidistants espanyolistes es penjaven totes les medalles; les bromes contra Catalunya es feien virals, i l’únionisme treia molt pit.
I si els ha costat aguantar tot això, la tarda ha estat tot un infern. Avui Mariano Rajoy feia la contra compareixença, que tenia pendent des de després de l’1 d’octubre. Els discursos del trio PP PSOE i Cs han estat vexants, humiliants. S’ha aplaudit les forces d’ocupació i no s’ha tingut el més mínim record per les quasi 900 persones ferides. Feia temps que no ens sentíem tant malament. El PSOE no ha dubtat a donar suport al 155 de Rajoy i Rivera mentre Puigdemont deia a la CNN que proposava dialogar. El president ha suggerit que dos membres del Govern català i dos de l’espanyol triïn un mediador.
La resposta de l’Estat espanyol és una aposta meditada pel 155. El proposen amb intel·ligència, sabedors que han recuperat certa iniciativa després de la paradinha d’ahir. El president ha respost al final del dia amb un tuit: “Demanes diàleg i et responen posant el 155 damunt la taula. Entesos”. A la tarda havia fet una publicació a Instagram on es veia un peó avançant entre la multitud i un rellotge de sorra acompanyat del hashtag “#RepúblicaCatalana”. Sembla ser que la voluntat de completar el camí segueix, i la referència a la partida d’escacs, marca de la casa d’aquest espai, també.
Ahir es va obrir una petita bretxa en l’independentisme, que haurem de saber gestionar perquè no es faci més grossa. En cas contrari caldrà començar a pensar a gestionar una de les pitjors frustracions col·lectives de la nostra història. Les declaracions, novament, de la vella convergència reencarnada en Marta Pascal no ajuden gens, però tinguem ben clar també que, essent justos, la bretxa amb Espanya és ja una falla.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
