No a tot arreu tothom té clar que una cosa són les mobilitzacions que es duguin a terme des de la formalitat dels partits, i les entitats com Òmnium i l’ANC (manifestacions, actes davant dels ajuntaments…), i una altra les accions directes organitzades des de l’anonimat, o sigui, els Comitès de Defensa de la República (CDR, abans de Defensa del Referèndum). L’1 d’octubre vam tenir la primera mostra que, gràcies a la coordinació amb el Govern, es podia organitzar un referèndum amb urnes i paperetes de manera clandestina.
Avui hem tingut la segona mostra de l’efectivitat que es pot aconseguir des de l’anonimat i la clandestinitat dels grups de Telegram, Signal i les reunions a les cases: A primera hora del matí, les carreteres més importants i crucials de Catalunya, i moltes d’altres de les àrees metropolitanes de les capitals, estaven absolutament bloquejades. La Jonquera, l’A2 a Lleida, la frontera amb el País Valencià, les rondes, les C31, la C32, la C60, l’N340, l’AVE a Girona i l’Estació de Sants, i un llarg etcètera que ha arribat al voltant d’una seixantena de talls. Això ha estat la Vaga General d’avui: una acció encoberta de talls de carreteres massiu que avisa per primer cop al món però, sobretot al Govern de Catalunya, que hi ha un poble disposat a ocupar el que calgui ocupar quan la República vulgui començar a funcionar.
Llibertat presos polítics. Aquest era el lema d’aquesta vaga política encoberta. La causa es pot defensar de dues maneres: com dèiem a l’inici, amb les manifestacions i la vaga a les escoles, empreses, etcètera. El seguiment en aquest primer àmbit no ha estat gaire gran. Però la vaga real que hi havia avui i que ha obert tots els noticiaris han estat els talls de carretera. És per això que el Ministerio espanyol ha dit que la vaga ha estat un fracàs (s’han fixat en l’obertura dels comerços), i la Intersindical CSC (la convocant oficial, que ha deixat en evidència als sindicats majoritaris espanyols, CCOO i UGT), ha dit que ha estat un èxit, posant com a exemple el rècord de carreteres tallades al país. Aquí hi era tot. Tenim país, tenim gent, tenim esperança. Això anirà per llarg, sí, però hi som.
La fita de la gent que fem vida a l’àrea de Barcelona cap amunt, era anar cap a la Jonquera a aguantar el possible i ensenyar la poteta a França. La convocatòria estava programada a una hora ben matinera del matí en un punt molt concret del nord. Els qui ens hem aixecat posteriorment per fer l’excursió llarga hem hagut de planificar una ruta plena de carreteres secundàries per pujar des de Badalona fins un punt interessant com ha estat el tall de l’A2 a Riudellots de la Selva, un dels punts que ha esdevingut important al cap del dia. Encenent el televisor, les informacions del trànsit al 3/24 dibuixaven un mapa de carreteres vermell, i el Google Maps, ja en ruta, ens delatava aquests punts negres.
Avui hem acabat fent un viatge èpic en cotxe per les carreteres secundàries més recòndites de Barcelona i Girona per anar superant els talls viaris. Tota una experiència de viatge i de país que després ens ha dut a la tarda a ocupar també les vies de l’AVE de Girona, i assistir a la manifestació posterior a la plaça del Vi. Avui ens hem redescobert: si volem, podem. El debat a les carreteres era el mateix que es produeix a totes les vagues que s’organitzen: els vaguistes defensant els seus arguments, i els afectats col·lateralment (avui els camioners internacionals) expressant que això perjudicava l’economia (idò, perquè serveix una vaga si no és per aturar l’economia?), que ells no tenien cap culpa, que hi ha famílies que no es poden permetre aquestes vagues, o que el millor és anar-se a manifestar a d’altres llocs o, fins i tot, anar a ocupar el Parlament. El problema és que tot això ja s’ha fet i el resultat ha estat la ignorància de les elits, per això s’apuja un grau més el to de la protesta.
Al final, es tracta de tenir clar que des del sofà ningú no ha guanyat cap revolució. I cal fer-se una pregunta: Vostè què està disposat a fer per aconseguir la independència, o l’alliberament dels presos polítics? En la resposta a aquesta pregunta, una resposta que no es pot fer a la lleugera, hi ha la victòria o la derrota del país. El Govern de la Generalitat, mentrestant, ha anunciat que a partir de demà posa en funcionament una estructura de Govern a l’exili que funcionarà de manera coordinada tot el temps que pugui funcionar. De moment ja s’ha posat en funcionament un compte de twitter, mentre fa dies que corre una web del president a l’exili.
No sabem on ens conduirà tot això, però el que és clar és que tot segueix estant a les nostres mans. Ni la policia catalana ni l’espanyola (aquesta darrera altre cop fent ús de la violència a Barcelona) no han pogut fer res per aturar les riuades de gent que han començat a ocupar carreteres i estacions de tren. I jo em lamento que el 10 d’octubre –que ara ens queda tant lluny– perdéssim l’oportunitat de declarar la independència del país i anar a ocupar les principals infraestructures. Recordin que avui hem pogut fer tot això amb la mateixa quantitat de piolins que hi havia l’1 d’octubre al país. Mentre el polítics no acabin de fer el pas valentament, seguirem veient com avui el TC anul·la la DUI i la llei de transitorietat, i ens segueixen engarjolant polítics. Demà dijous, la Mesa del Parlament va al TS i les darreres informacions apunten a què Carme Forcadell acabarà entre reixes.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
